Que Deu ens agafi confessats by Pedret Clemente
Des de Shangai amb amor
Vicenç Pedret i Clemente
Ara que está tant de moda posar articles ‘carrinclons’ (paraula de la iaia Paulina) de La Vanguardia i altres mitjans de duptosa procedencia, que es vegi que la família Pedret sabem on tenim el cap. Millor els articles de casa oi?
“… jo estic guanyant molts diners” (que traduït del xinès vol dir: pren nota, tonto, i calçat!) Empresari Xinès
Mentres vosaltres, amics, rebíeu al Sant Pare i parlàveu d’eleccions per una estranya coincidència, jo volava cap a Shangai (digueu xangai i no shanjai, que fa molt pijo). Feia mesos que havia planejat el viatge . Em calia conèixer de primera mà la industria xinesa (del meu sub sector de flascons per perfumeria). En els darrers anys, les fàbriques xineses s’han introduït en les nostres vides per menjar-se, sense fer soroll i en un sol any (el 2009), prop d’un 15% de les vendes.
La meva tornada aquest divendres ha coincidit amb la cloenda del G20, on Obama i el president xinès han signat el desacord en matèria monetària, i com era d’esperar, els xinesos seguiran fent el que volen amb la seva moneda.
Escric l’article per ordre del director del Matí. Perquè de fet, he decidit no tornar a parlar de la Xina. Del que he vist i del que patirem, més val no parlar-ne. Detesto (em faig gran) la idea d’esdevenir un “quejica” i un visionari apocalíptic. No diré res de nou. Els tèxtils ho han sofert abans, però a tots ens arriba l’hora.
En dos dies he recorregut prop de 500 quilòmetres de macropolígons barrejats amb ciutats-dormitori emboirinades, per visitar 9 empreses del sector. Mentre el taxi, conduit per una mena de Kung-fu panda, pilotava la seva nau com si estiguéssim en un videojoc a més de 150 per hora per autovies amb voreres circulables, jo assumia que allò era real. Hi ha de tot, des del petit taller instal·lat en un antic galliner on una desena de dones decoraven flascons amb una qualitat impecable a 0,01 cèntims (jo ho faig a 0,06), fins a una megafàbrica de motlles que treballa per a tots els vidriers del mon. Els hi compres els equips complerts a 2.000 euros, quan a casa et costen 10.000.
Quasi cap de les industries visitades existia abans del 2000. Es increïble com han pogut créixer a aquesta velocitat. Hi treballen majoritàriament gent jove. Els horaris no son criminals, (de 8 a 5), però els costos son increïbles. El propietari d’una de les vidrieres em deia orgullós que ja pagava 100.000 euros al mes de nòmines per 1200 persones. A Catalunya, amb 100.000 euros paguem escassament 70 persones (de sou!, sense comptar la seguretat social i la retenció de l’IRPF…).
Quan aquest propietari va visitar-me al 2003 al El Masnou (si, ja fa temps que mantinc contactes amb l’enemic…), ell tenia un forn amb 20 Tones/dia de fusió (jo en tinc un de 20 I un de 30). En el 2010, té un forn de 50 i un de 70… Li vaig preguntar que com es veia d’aquí a 10 anys i em va contestar orgullós : “… jo estic guanyant molts diners” (que traduït vol dir: pren nota, tonto, i calçat!). Ah, i tot això exportant un 90%, és a dir, comprant nosaltres!
La darrera visita havia de ser a un distribuïdor de matèries primeres. No va poder ser perquè la guia es va trobar malament (i sense guia estàs mort: no pots agafar un taxi i no pots parlar amb ningú). El motiu de la visita era saber si realment els xinesos tancarien fronteres I deixarien de vendre els elements decolorants minoritaris que només podem aconseguir a Xina (no hi ha mines enlloc més del món). En la darrera compra, el preu s’havia multiplicat per cinc, I el què és més greu, el producte deixarà d’estar en el mercat I caldrà espavilar-se per canviar la composició… ( allò que no he fet en vint anys…)… m’aturo aquí.
Rumiant-ho bé i parlant-ho amb qui m’ha acompanyat, hem decidit no parlar més de Xina. Silenci. Que no es digui que soc apocalíptic quan a més no hi puc fer res. Només Europa I els Estats Units ho poden reconduir, però estan fora de joc. Es una guerra perduda. Xina ens fabricarà tot el fabricable . En 10 anys, tindran els recursos productius i nosaltres ens ofegarem en la paperassa. Europa dissenya plans estratègics, directrius d’obligat compliment que es tradueixen en lleis I reglaments per regular i sostenir, planificar i protegir. Es reuneixen G7, G20 ,G15,… “C’est de la merde!”
Mentre, ells produeixen a tot drap I sense aturador en cap sentit. No hi haurà revolta social la Xina sinó la provoquem aturant les comandes, regulant les importacions i evitant l’enriquiment dels intermediaris i la gent del partit. Només ens en sortirem protegint la nostra industria.
Però m’he conjurat per callar i preparar en silenci estratègies de guerrilles . Com a bon matiner, sé com fer-ho. Sobreviuré, però ho farà occident?
Cert, no cal ser molt llestos per veure el que podria pasar i esta passant. Els empresaris amb el seu afany de maximitzar el seu benefici van obrir la caixa de Pándora (és a dir, compraven als xinesos). No es varen adonar que els xinesos són això, xinesos i no idiotes. Ara clamem al cel i culpen al veí de la situació. Cusí Vicens, millor no parlem de la Xina… i anem per feina
Vicenç Pedret i Clemente
Gerent i Propietari de Ramon Clemente S.A. a El Masnou (Barcelona)
Vice-pressident i cofundador de Soberania i Justicia
"Es a dir, primer els de casa (noms, homes, articles i productes) que NO son de duptosa procedencia" Quim Pedret i Rovira
