Blogia

Joaquim de Catalunya

Que Deu ens agafi confessats… by Pedret Clemente

Des de Shangai amb amor

Vicenç Pedret i Clemente

www.elmati.cat

Ara que está tant de moda posar articles ‘carrinclons’ (paraula de la iaia Paulina) de La Vanguardia i altres mitjans de duptosa procedencia, que es vegi que la família Pedret sabem on tenim el cap. Millor els articles de casa oi?

“… jo estic guanyant molts diners” (que traduït del xinès vol dir: pren nota, tonto, i calçat!) Empresari Xinès

 

Mentres vosaltres, amics, rebíeu al Sant Pare i parlàveu d’eleccions per una estranya coincidència, jo volava cap a Shangai (digueu xangai i no shanjai, que fa molt pijo). Feia mesos que havia planejat el viatge . Em calia conèixer de primera mà la industria xinesa (del meu sub sector de flascons per perfumeria). En els darrers anys, les fàbriques xineses s’han introduït en les nostres vides per menjar-se, sense fer soroll i en un sol any (el 2009), prop d’un 15% de les vendes.

La meva tornada aquest divendres ha coincidit amb la cloenda del G20, on Obama i el president xinès han signat el desacord en matèria monetària, i com era d’esperar, els xinesos seguiran fent el que volen amb la seva moneda.

Escric l’article per ordre del director del Matí. Perquè de fet, he decidit no tornar a parlar de la Xina. Del que he vist i del que patirem, més val no parlar-ne. Detesto (em faig gran) la idea d’esdevenir un “quejica” i un visionari apocalíptic. No diré res de nou. Els tèxtils ho han sofert abans, però a tots ens arriba l’hora.

En dos dies he recorregut prop de 500 quilòmetres de macropolígons barrejats amb ciutats-dormitori emboirinades, per visitar 9 empreses del sector. Mentre el taxi, conduit per una mena de Kung-fu panda, pilotava la seva nau com si estiguéssim en un videojoc a més de 150 per hora per autovies amb voreres circulables, jo assumia que allò era real. Hi ha de tot, des del petit taller instal·lat en un antic galliner on una desena de dones decoraven flascons amb una qualitat impecable a 0,01 cèntims (jo ho faig a 0,06), fins a una megafàbrica de motlles que treballa per a tots els vidriers del mon. Els hi compres els equips complerts a 2.000 euros, quan a casa et costen 10.000.

Quasi cap de les industries visitades existia abans del 2000. Es increïble com han pogut créixer a aquesta velocitat. Hi treballen majoritàriament gent jove. Els horaris no son criminals, (de 8 a 5), però els costos son increïbles. El propietari d’una de les vidrieres em deia orgullós que ja pagava 100.000 euros al mes de nòmines per 1200 persones. A Catalunya, amb 100.000 euros paguem escassament 70 persones (de sou!, sense comptar la seguretat social i la retenció de l’IRPF…).

Quan aquest propietari va visitar-me al 2003 al El Masnou (si, ja fa temps que mantinc contactes amb l’enemic…), ell tenia un forn amb 20 Tones/dia de fusió (jo en tinc un de 20 I un de 30). En el 2010, té un forn de 50 i un de 70… Li vaig preguntar que com es veia d’aquí a 10 anys i em va contestar orgullós : “… jo estic guanyant molts diners” (que traduït vol dir: pren nota, tonto, i calçat!). Ah, i tot això exportant un 90%, és a dir, comprant nosaltres!

La darrera visita havia de ser a un distribuïdor de matèries primeres. No va poder ser perquè la guia es va trobar malament (i sense guia estàs mort: no pots agafar un taxi i no pots parlar amb ningú). El motiu de la visita era saber si realment els xinesos tancarien fronteres I deixarien de vendre els elements decolorants minoritaris que només podem aconseguir a Xina (no hi ha mines enlloc més del món). En la darrera compra, el preu s’havia multiplicat per cinc, I el què és més greu, el producte deixarà d’estar en el mercat I caldrà espavilar-se per canviar la composició… ( allò que no he fet en vint anys…)… m’aturo aquí.

Rumiant-ho bé i parlant-ho amb qui m’ha acompanyat, hem decidit no parlar més de Xina. Silenci. Que no es digui que soc apocalíptic quan a més no hi puc fer res. Només Europa I els Estats Units ho poden reconduir, però estan fora de joc. Es una guerra perduda. Xina ens fabricarà tot el fabricable . En 10 anys, tindran els recursos productius i nosaltres ens ofegarem en la paperassa. Europa dissenya plans estratègics, directrius d’obligat compliment que es tradueixen en lleis I reglaments per regular i sostenir, planificar i protegir. Es reuneixen G7, G20 ,G15,… “C’est de la merde!”

Mentre, ells produeixen a tot drap I sense aturador en cap sentit. No hi haurà revolta social la Xina sinó la provoquem aturant les comandes, regulant les importacions i evitant l’enriquiment dels intermediaris i la gent del partit. Només ens en sortirem protegint la nostra industria.

Però m’he conjurat per callar i preparar en silenci estratègies de guerrilles . Com a bon matiner, sé com fer-ho. Sobreviuré, però ho farà occident?

 

Cert, no cal ser molt llestos per veure el que podria pasar i esta passant. Els empresaris amb el seu afany de maximitzar el seu benefici van obrir la caixa de Pándora (és a dir, compraven als xinesos). No es varen adonar que els xinesos són això, xinesos i no idiotes. Ara clamem al cel i culpen al veí de la situació. Cusí Vicens, millor no parlem de la Xina… i anem per feina

  

 

Vicenç Pedret i Clemente

Gerent i Propietari de Ramon Clemente S.A. a El Masnou (Barcelona)

Vice-pressident i cofundador de Soberania i Justicia

"Es a dir, primer els de casa (noms, homes, articles i productes) que NO son de duptosa procedencia"   Quim Pedret i Rovira

‘La Tieta Cisqueta fa pont per anar a esquiar’

Radio Quermançó

‘Que us pentini la iaia’

13 Decembre 2010

3ª Emisió 11 Diciembre 2010

La Casa de la Radio, la radio a casa

Locucio: Quim Pedret

Premeu per sentir el so

Microfono

La tieta Cisqueta per el ‘pont’ de la Constitució

Reportatge: Quim Pedret

 

Solomon Burke & Willy DeVille – Proud Mary

Radio Quermançó

‘Que ens pentini la iaia’

6ª Emissió

Locució: Quim Pedret i Rovira

diciembre 8, 2010

Solomon Burke ‘El predicador del Soul’

Amb dedicatòria

Per una de les primeres persones amigues, que per allà als anys 90 em va ensenyar un 'ou' del poc que se d’informàtica. Un home que el mateix dia de Nadal de l’any 93, em va fotre un cop de mà i no una coça al cul, amb el meu desgavellat ordinador, un 386 de l’any de la ‘picó’. Moltes mercès amic 'Salvi' Jacomet

Cliqueu la foto

solomon-burke

 

Solomon Burke

Per tots els amics. Anem a mes. Moltes gràcies 

Willy DeVille

Willy DeVille ‘El Pirata del Rock’

  

Quim Pedret i Rovira

 

Algo personal amb el mestre Serrat

Algo Personal

Diciembre 29, 2010

Una molt bona cançó de Joan Manuel Serrat, que comparteixo amb en Carles Ferreira i tota la gent que vol acabar amb la mala llet i les males maneras, que imperan malauradament a la nostra societat i al nostre poble. Per tots vosaltres, dones i homes que encara creiem en la pau.

  

Algo Personal (Lletra i Musica: Joan Manuel Serrat)

Probablemente en su pueblo se les recordará
como cachorros de buenas personas,
que hurtaban flores para regalar a su mamá
y daban de comer a las palomas.

Probablemente que todo eso debe ser verdad,
aunque es más turbio cómo y de qué manera
llegaron esos individuos a ser lo que son
ni a quién sirven cuando alzan las banderas.

Hombres de paja que usan la colonia y el honor
para ocultar oscuras intenciones:
tienen doble vida, son sicarios del mal.
Entre esos tipos y yo hay algo personal.

Rodeados de protocolo, comitiva y seguridad,
viajan de incógnito en autos blindados
a sembrar calumnias, a mentir con naturalidad,
a colgar en las escuelas su retrato.

Se gastan más de lo que tienen en coleccionar
espías, listas negras y arsenales;
resulta bochornoso verles fanfarronear
a ver quién es el que la tiene más grande.

Se arman hasta los dientes en el nombre de la paz,
juegan con cosas que no tienen repuesto
y la culpa es del otro si algo les sale mal.
Entre esos tipos y yo hay algo personal.

Y como quien en la cosa, nada tiene que perder.
Pulsan la alarma y rompen las promesas
y en nombre de quien no tienen el gusto de conocer
nos ponen la pistola en la cabeza.

Se agarran de los pelos, pero para no ensuciar
van a cagar a casa de otra gente
y experimentan nuevos métodos de masacrar,
sofisticados y a la vez convincentes.

No conocen ni a su padre cuando pierden el control,
ni recuerdan que en el mundo hay niños.
Nos niegan a todos el pan y la sal.
Entre esos tipos y yo hay algo personal.

Pero, eso sí, los sicarios no pierden ocasión
de declarar públicamente su empeño
en propiciar un diálogo de franca distensión
que les permita hallar un marco previo

que garantice unas premisas mínimas
que faciliten crear los resortes
que impulsen un punto de partida sólido y capaz
de este a oeste y de sur a norte,

donde establecer las bases de un tratado de amistad
que contribuya a poner los cimientos
de una plataforma donde edificar
un hermoso futuro de amor y paz.

 

 

Quim Pedret

El Mundo de los Amaya, by Quim Pedret

Para dos amigos de Roses

Recuerdo que un día, hace muchos años, pongamos que hablo de más de 20, en Santa Margarita (Avda Gola Estany) vi a una familia con los ‘bartulillos’, se iban a la playa y nos saludamos, siendo unos desconocidos. Días después en la desaparecida inmobiliaria ‘Fundamenta’, donde yo trabajaba llego un señor con gafas oscuras y me pidió precios de algún apartamento, y a poder ser en la Isla del 600′S. Me dijo: no me conoces, yo vengo con mi hermano a pasar en Roses las vacaciones cada año, pero estamos muy apretados, pero nos arreglamos, nos llevamos muy bien. Yo le conteste: Perdona si te conozco, eres Delfín Amaya y me encanta lo que compones y cantas desde que yo era un chaval. A partir de allí nació una verdadera amistad con José y Delfín Amaya, dos gitanos de ascendencia de Salamanca, eran los entonces los ya no tan populares LOS AMAYA. Recuerdo un día que en plena calle en Santa Margarita con Delfín ‘cantamos’ a dúo con mi guitarra, su primera canción ‘Caramelos’. Siguieron trabajando, un día me llamaron desde Miami a cobro revertido, los muy jo…. Ahora Han pasado los años, ellos descubrieron a ESTOPA y yo por circunstancias personales, solo le he podido saludar una sola vez en estos años. Jose y Delfín os seguiré buscando desde Vilajuïga, para saber si ya hemos construido un mundo nuevo.

Esperemos amigos que este año 2011 encontremos más sonrisas que insultos en la red y en la calle ¿Os parece?

Un cordial abrazo de vuestro amigo Quim.

 

El Mundo - Los Amaya

Delfin i Josep en Octopussy

 Clicad para oir el audio

Delfín y Josep en Octopussy (Empuriabrava)             Foto: Quim Pedret

 

Joaquim Pedret Rovira

Jordi Cortada a Vilademuls, by Enric Vila

Jordi Cortada a Vilademuls

 

Enric Vila

Alguns entesos deien que ja està a punt per fer un Liceu. Jo no ho sé, perquè al Liceu sempre m’hi he adormit, però dins l’església va cantar com un gegant

Ahir a la tarda vaig anar a Vilademuls a escoltar el Jordi Cortada cantar ópera. El Vicenç Pedret, que té la casa més gran del poble -amb un jardí de gespa encara més gran- li havia organitzat un recital, seguit d’un sopar a la fresca. Vilademuls és un poble de pessebre. No fa gaires anys encara hi vivien més vaques que persones. És un manyoc de carrerons i de cases de pedra, avui perfectament restaurades, apilades dalt d’un pujol, envoltat de camps. Enmig d’aquest garbuix, hi ha una petita església –just al costat de la casa del senyor Pedret-, on el Jordi va fer el seu recital.

Vaig arribar a Vilademuls per una carretereta idílica, una mica humida i ombrejada, amb regust de camí romà. L’Alt Empordà està ple d’aquests caminois asfaltats que travessen paisatges horacians, i que conviden a fer-los dalt d’un ase o d’una mula. N’hi ha que fan via al descobert, amb l’asfalt molt desgastat per la metereologia, i n’hi ha de recollits per la vegetació, que s’omplen de medallons daurats, quan el sol és fort.

Vaig deixar el cotxe als peus del poble, davant d’un pla inclinat de camps de palla que anava a morir en un petit bosc. Estava sol. El dia queia i semblava que el cel volgués abraçar els arbres. S’havia animat un ventet suau i net, que començava a refrescar la terra. A mesura que el paisatge s’enfosquia, guanyava profunditat.

Com que no vaig trobar a ningú, vaig tirar cap al centre del poble, buscant l’església. De seguida vaig sentir les notes d’un piano i la veu del Jordi que estava provant el so. El vaig trobar suat i nerviós -duia la camisa oberta-, i, després de saludar-lo, vaig anar a presentar-me al senyor Pedret que havia sortit a la porta de casa, a rebre els convidats. El senyor Pedret és el típic empresari català amb cara de despistat que sempre sura perquè no és avariciós però, alhora, tampoc no dóna mai cap pesseta per perduda. Va ser el primer que em va parlar de la crisi que vindria i, recollint alguna vela, em sembla que se n’està sortint prou bé.

L’actuació del Jordi va ser un èxit. A la plaça de l’església, després del recital, es va desencadenar un moviment electritzat d’eufòria. La plaça era petita i, agombolats sota les estrelles, tothom l’abraçava i el felicitava, sense gosar moure’s de la plaça com si esperés que tornés a començar. Alguns entesos deien que ja està a punt per fer un Liceu. Jo no ho sé, perquè al Liceu sempre m’hi he adormit, però dins l’església va cantar com un gegant. El Kuda, Kuda, amb les seves pujades i baixades tan difícils, va ser un viatge en muntanya russa deliciós, ple de lleugeresa i de lirisme, i les versions que va fer de les nostres cançons populars em van tornar a la pàtria medieval, la de les arpes i els poemes, que els bàrbars van destrossar. La seva dona, a primera fila, seguia el recital tan concentrada que semblava que li fes d’apuntador. Quan venia un tros difícil, el Jordi tancava els ulls, obria les mans i somreia, exactament com si sentís baixar del cel les pessigolles de la inspiració divina. La pianista va començar un pèl garratibada, però el Jordi va tirar pel dret i la va arrossegar amb la força del seu cant.

El Jordi té bona veu i té ritme, però sobretot canta amb amor, amb una virilitat neta, que celebra la vida. Per cantar bé, igual que per escriure bé, has d’aconseguir aquesta llibertat que et desenganxa de l’ego i et permet posar les hormones al servei del món. El Jordi té un despatx d’advocat i és el productor del documental Catalunya-Espanya. Té una veu que trona i un aire de tenor italià, -ho subratllo- passat pel sedàs del Berguedà o del Solsonès. Vull dir que res de quicades i que poca broma: és pelut i robust com un ós, té la pell del color de la terra molla, i un cabell espès i negre de playboy.

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=439

Enric Vila

 

‘Un dels millor articles que he llegit amb anys’ (Pura poesia)

Pujart per Quim Pedret

The west wing, by Vicenç Pedret

The west wing

Vicenç Pedret

Jo ofego les meves hamletianes penes en l’equip del president demòcrata Barlet

clip_image001

 

L’Ala Oest de la Casa Blanca (The West Wing), és probablement després de Friends , la millor sèrie americana. Des que “Dancing days” va irrompre a les nostres vides d’estudiants (amb els impagables comentaris radiofònics d’un Monzò encara ocurrent) i “Cheers“ va colpir-nos definitivament, les sèries americanes han copat les innecessàries però desinfectants hores de TV.

No us ocultaré que mentre en Mas malda per fer govern, mentre Duran passeja el diploma de MVP (Polític Més Valorat, sona a partit de bàsquet, oi?) mentre l’independentisme sobreviu a l’agonia de la seva primera nit electoral, jo ofego les meves hamletianes penes en l’equip del president demòcrata Barlet.

Deixo al vostre bon criteri regalar als vostres amics amants de la política el pack complert amb les 7 temporades. Hi trobareu allò que no sovinteja: compromís incondicional amb el país i amb l’equip, uns guions fascinants, uns personatges-polítics amics, grandeses a dojo i febleses mostrades amb resignació. M’he “baixat” un promig de dos capítols diaris des que l’Oriol Broggi va tenir la bona idea de recomenar-me la sèrie com a antídot contra tot. Vaig per la cinquena temporada. Confesso que no sabré què fer quan s’acabi. Dos temporades son uns 46 capítols, és a dir que cap a finals de gener quan parleu amb mi, si us plau, no m’ho tingueu en compte. Estaré fugisser, desviat, faré bromes sobre episodis i personatges que probablement desconeixereu (“Somrius com en Sam”, o “tot a punt CJ”, o “on és en Charlie?”, “Ets trist com en Toby” o “Bartlet for america”). Tot plegat, inconnex.

I es que a finals de Gener, quan tregui de la capsa la darrera sèrie de 4 episodis, en Mas estarà governant amb els “millors” un país que no ho és i en Duran coparà totes les hores de presència mediàtica beneint estratègies i presentant-se a tot fins la parusia (CJ ajuda’ns!!!). Els pactes i els discursos no destil·laran la noblesa, la raça d’en Bartlet, la oposició estarà esmolant les eines, i nosaltres perdonant vides per no ser acusats de sectaris, en nom de la governabilitat.

Com en un malson, voldré despertar d’un país de renuncies. Esperaré amb delit l’impossible: la vuitena temporada! Mai no arribarà, ho sé. A canvi tindré dret a criticar els primer cent dies del meu nou govern. O a defensar-lo de les crítiques. Tant se val, res com tornar a la dura realitat. Res com una bona dosi de “realpolitik”. I si no me’n surto, desenpolsaré “hermanos de sangre” o “pacífic” dos autèntics recitals de cinema bèl·lic per treure’m el mal cos. Si vis pacem, para bellum…

Si Vicenç, viure per veure, a vegades la TV. Però per fer la pau es te de estar preparat per la guerra?

 

Pujat per Quim Pedret i Rovira

Mentres tu escrius, jo en tinx el p... plens.

Ara ja passo de tot

enero 30, 2011

Portbou  30/01/2011  

 Article de Josep Mª Loste Romero

 

“Les reflexions de l’expresident Pujol” per Josep Maria Loste

Les darreres reflexions de l’expresident Pujol han significat una autèntica sacsejada política i mediàtica a l’entorn de la qüestió de la sobirania plena : la independència amb tots els ets i uts . No hi ha dubte que Jordi Pujol és un polític en estat pur, que sap trobar el moment per dir les coses pel seu nom.
La idea força de la reflexió pujoliana: que Catalunya és el Quebec d’Espanya, topa amb el mur de contenció del pensament aspre i agre de l’actual nacionalisme, lingüístic i polític, espanyolista . De fet, també podríem fer alguna comparació ( tot i que les comparacions sempre són odioses) amb els processos sobiranistes d’Escòcia i Flandes; si més no aquests casos són dintre de la Unió Europa, amb la qual cosa si evolucionen positivament tindran una repercussió en el procés general de descolonització interna de la UE . De tota manera, no tot són flors i violes en la nostra particular causa vers la llibertat, la justícia social i el progrés sobirà. Ja ho diu també el Sr. Pujol : la independència té una viabilitat molt difícil; tot i que la dependència actual de l’imperi decadent espanyol és molt pitjor. Queda clar que la independència no serà per demà passat, encara que sigui una necessitat, sobretot social i lingüística. Per altra banda, en el rànking de la revista Time, de nacions sense estat que es volen emancipar, no quedem bé ; és a dir, no sortim en els 10 primers llocs .
Malgrat tot, les paraules, les reflexions en veu alta de l’expresident Pujol han ajudat a revifar el debat sobiranista; ara caldria que això tingués una traducció pràctica, és a dir , que influís en el govern Mas. Perquè d’una cosa no existeix cap mena de dubte: Espanya no vol canviar. Ni federalisme, ni confederalisme ni res de res. I això implica que és gairebé impossible mantenir la personalitat de Catalunya amb la vinculació actual dintre del Regne d’Espanya. Catalunya necessita enfortir-se jurídicament, econòmicament , socialment i també des del vessant vista lingüístic per fer front als atacs centralistes; però, a més a més, ha de dissenyar un full de ruta clar i definitiu, amb unitat i disciplina, per tal d’encarrilar-nos vers la sobirania plena; és a dir, la independència dintre de la interdependència europea.

Comentaris:

Joaquim Pedret i Rovira/ 30/01/2011

A veure Josep Mª Loste. Molt bones. Que m’endius que el Sr. Pujol ens hagi dit al catalans durant tans anys el que ‘toca’ i el que ‘no toca’.? I mes coses…segueixo? Millor callo. En el seu moment el Sr. Pujol va manifestar que ell era català i ESPAÑOL, o no ho recordes? Que estem perdem la memoria tots plegats? I ara tenim de fer cas a les seves reflexions?. No fotem conyes. O es que les teves reflexions, la de la mestresa de casa, la veïna o les meves, no son tan vàlides com les d’ell? A cony sembla que si un diu un ‘mindudi‘ de carrer, no li em de fer cas, però si ho diu el Sr. Pujol si? Torno a dir: NO fotem conya. Que semblem titelles. ¡Caramb! Ja en Mas va dir, no fa masses mesos, que el catalans no estem preparats per una independència -que ja te conya-, perque tenim arrels culturals, de veïnatge, d’amistat i de família amb Espanya i només podem aspirar a ser un estat federal associat. Ara es veue segons ella que si España no s’acosta a Catalunya, hi haura una ruptura. Que ara si estem preparats els catalans per una ruptura-digali soberania-  Que fem cara de tontos? I ara el Sr.Pujol, ja ens DONA PERMÍS, per pensar en l’independència? ¡Tornen a fer conya!. Jo a la meva edat, ja no em crec res, ni a ningú, menys als polítics. A las as persones qeu fan politica algunes i contades. I en el tema de un posicionament de Catalunya en ver una independència, caldria preguntar.li als que manen (i molt) dins de CiU, o sigui a l’altre costat, la gent d’Unio (Durán,Gispert,Ortega i Alemany) que en pensen de tot el ‘sidral’ i si ells hi estan d’acort o no, amb el plantejament del Sr.Pujol i les darreres manifestaciond el Sr. Mas. Cony es que el Duran li agradria un ministeri  a  Madrid (es la seva il.lusió, desde que va fer la primera comunió)

Si l’Artur Mas es president, es perquè en Duran i cia van voler i punt. Aquesta es la dura realitat. El demés son gaites gallegues. Amb sembla que coneixes molt poc com està el pati entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica. Que els Deus ens donin  a tots plegats molta paciència.¡Colllona els politics els paguem i a mes ens surten molt cars!. Jo per la meva part, ja no vull ni veure, ni llegir, ni menys opinar mes. Ara amb dic Andreu i toco la gaita. Em sembla tot una conya marinera i mentres –com deia avans- ens prenen a TOTS el catalans per tontos. Mentrestant molts –la majoria dels catalans i espanyols – passen gana, hipoteques, atur, etc, la clade política es va posicionan per agafar la mamella i la jubilació. Si algun als politics el hi demanesisn estudis, idiomes  i els hi demanessin responsabilitats judicials civil o inclòs penals, per l’incumpliment de les seves promeses electorals, -no els hi podriem demanar que ens tornesin el vot, però si que ens tornesin el diners que han ‘robat’ del ciutadá- com deia potser faltarien pressons i no tindríem tans polítics, ni falta que fan. Ni tans que volen ser alcaldes, que estimen tant i tant el seu poble de l’anima. ¡Mira que em fa el dit!. Saps el que volen? El poder, per portar-nos per el cami del be. Per què? Perque es ESTIMEN i MOLT. I si vols et dic el que un dia, no fa mases setmanes, em varen dir a la Seu de Convergencia: “Quim, es que ara ja em guanyat les eleccions”. Vaig quedar ‘grogui’ Oi que em comprens? Per cert no va ser el Sr. Mas el que va dir aquesta animalada. A ell l’envió una cordial salutació, sempre a nivel personal. Sempre son mes perillosos el mes papistes que el mateix PAPA, sempre dieun la bestiesa mes grosa: ‘”El ja us ho fareu. ara ja tenim el teu vot, ¡fotat"!
No fotem conyes, i pensem una mica mes en el gran Barca. Així el pais anirá be, anirá de pebrots O mirem la ‘tele basura’, aixì ens tindra la clase politica distrets i entretingudets. Cada dia anem a pitxor, i jo em posiciono lluny, per si hi han ‘osties’, que no m’en toqui cap. Ja he rebut prou a la vida. Visca la republica independent de casa meva. Visca Catalunya sense polítics i visca la mare que em va parir, ella si que m’estimava. Els demés? no ho se, ni vul saber-ho. Ni m’interesa. Ni ganes. Visca l’anarquia.

Salutacions cordials Josep Mª desde Vilajuïga un poble que mira a una Badia de Roses esplèndida

Quim Pedret i Rovira
Ciutadá de el Principat de Catalunya, de moment 
 

Vilajuiga Arc de Sant Marti

Avui dia 28 tenien el cel així a Vilajuïga