Jordi Cortada a Vilademuls, by Enric Vila

Jordi Cortada a Vilademuls

 

Enric Vila

Alguns entesos deien que ja està a punt per fer un Liceu. Jo no ho sé, perquè al Liceu sempre m’hi he adormit, però dins l’església va cantar com un gegant

Ahir a la tarda vaig anar a Vilademuls a escoltar el Jordi Cortada cantar ópera. El Vicenç Pedret, que té la casa més gran del poble -amb un jardí de gespa encara més gran- li havia organitzat un recital, seguit d’un sopar a la fresca. Vilademuls és un poble de pessebre. No fa gaires anys encara hi vivien més vaques que persones. És un manyoc de carrerons i de cases de pedra, avui perfectament restaurades, apilades dalt d’un pujol, envoltat de camps. Enmig d’aquest garbuix, hi ha una petita església –just al costat de la casa del senyor Pedret-, on el Jordi va fer el seu recital.

Vaig arribar a Vilademuls per una carretereta idílica, una mica humida i ombrejada, amb regust de camí romà. L’Alt Empordà està ple d’aquests caminois asfaltats que travessen paisatges horacians, i que conviden a fer-los dalt d’un ase o d’una mula. N’hi ha que fan via al descobert, amb l’asfalt molt desgastat per la metereologia, i n’hi ha de recollits per la vegetació, que s’omplen de medallons daurats, quan el sol és fort.

Vaig deixar el cotxe als peus del poble, davant d’un pla inclinat de camps de palla que anava a morir en un petit bosc. Estava sol. El dia queia i semblava que el cel volgués abraçar els arbres. S’havia animat un ventet suau i net, que començava a refrescar la terra. A mesura que el paisatge s’enfosquia, guanyava profunditat.

Com que no vaig trobar a ningú, vaig tirar cap al centre del poble, buscant l’església. De seguida vaig sentir les notes d’un piano i la veu del Jordi que estava provant el so. El vaig trobar suat i nerviós -duia la camisa oberta-, i, després de saludar-lo, vaig anar a presentar-me al senyor Pedret que havia sortit a la porta de casa, a rebre els convidats. El senyor Pedret és el típic empresari català amb cara de despistat que sempre sura perquè no és avariciós però, alhora, tampoc no dóna mai cap pesseta per perduda. Va ser el primer que em va parlar de la crisi que vindria i, recollint alguna vela, em sembla que se n’està sortint prou bé.

L’actuació del Jordi va ser un èxit. A la plaça de l’església, després del recital, es va desencadenar un moviment electritzat d’eufòria. La plaça era petita i, agombolats sota les estrelles, tothom l’abraçava i el felicitava, sense gosar moure’s de la plaça com si esperés que tornés a començar. Alguns entesos deien que ja està a punt per fer un Liceu. Jo no ho sé, perquè al Liceu sempre m’hi he adormit, però dins l’església va cantar com un gegant. El Kuda, Kuda, amb les seves pujades i baixades tan difícils, va ser un viatge en muntanya russa deliciós, ple de lleugeresa i de lirisme, i les versions que va fer de les nostres cançons populars em van tornar a la pàtria medieval, la de les arpes i els poemes, que els bàrbars van destrossar. La seva dona, a primera fila, seguia el recital tan concentrada que semblava que li fes d’apuntador. Quan venia un tros difícil, el Jordi tancava els ulls, obria les mans i somreia, exactament com si sentís baixar del cel les pessigolles de la inspiració divina. La pianista va començar un pèl garratibada, però el Jordi va tirar pel dret i la va arrossegar amb la força del seu cant.

El Jordi té bona veu i té ritme, però sobretot canta amb amor, amb una virilitat neta, que celebra la vida. Per cantar bé, igual que per escriure bé, has d’aconseguir aquesta llibertat que et desenganxa de l’ego i et permet posar les hormones al servei del món. El Jordi té un despatx d’advocat i és el productor del documental Catalunya-Espanya. Té una veu que trona i un aire de tenor italià, -ho subratllo- passat pel sedàs del Berguedà o del Solsonès. Vull dir que res de quicades i que poca broma: és pelut i robust com un ós, té la pell del color de la terra molla, i un cabell espès i negre de playboy.

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=439

Enric Vila

 

‘Un dels millor articles que he llegit amb anys’ (Pura poesia)

Pujart per Quim Pedret