Funes i Bouvril, by Quim Pedret

!Em refot que siguis Director General!

agosto 8, 2011

 

La millor escena de dos comics genials…..(Cliqueu per veure l’escena)

 

Funes: "Qu‘est-ce qu‘il y a….? Qu‘est-ce qu‘il y a….? "

Bouvril: "¡¡¡Bah maintenant elle va marcher beaucoup moins bien, forcément!!!"

 

A la vegada en Bourvil i J.Tati els considero els comics francesos me importants de la epoca. Encara que Jacques Tati va comença avans. Qui no recorda, Les Vacances de Monsieur Hulot?

 

Le Corniaud (Bourvil et Louis de Funès) 1964

Aixi es va filmar una gran escena d’humor..(Cliqueu per veure l’escena)

 

 

Quim Pedret Rovira

Fotograf i papa (de Roma, NO)

Welcome to Africa, Ministro! by Quim Torra

Welcome to Africa, Ministro! by Quim Torra

agost 8, 2011

Quim Torra

Una Catalunya que no és titular ni de les seves costes, ni de les seves carreteres, ni dels seus trens, ni dels seus aeroports, ni dels seus cels, ni de les seves esperances...

“Welcome to Africa”

Així, d’aquesta manera, es dóna la benvinguda a l’automobilista que arriba a l’alçada de l’Hostal del Rolls, a la Nacional II (de la seva nació, s’entén), encara al terme de Sils i a punt d’arribar al trencant de Caldes de Malavella.
Un panorama que fins i tot als països africans destacaria per la seva crueltat i misèria: terres esventrades als costats, pilons de formigó a mig acabar, matolls d’alçades més considerables que alguns boabas, petites basses putrefactes, ferros podrits. Finques destrossades, pagesos arruïnats, el paisatge completament estripat i fet a miques. La carretera, a trams sense pintar, és un perill enorme, convidant a fer saltar pels aires qualsevol campanya de prevenció. Benvinguts a Àfrica, sí. Aquesta és la situació de la Nacional II, al seu pas per molts quilòmetres a Girona.
No recordo ja quantes vegades s’han vingut a fer la foto el ministre espanyol d’obres públiques de torn amb la promesa de “ahora sí que vamos a arreglarlo de una vez”. Sempre tan benevolents amb nosaltres, infeliços negrets colonitzats, que ja tenim al costat l’autopista per anar amunt i avall, els beneficis de la qual van a parar, no podia ser altrament, als garants de l’statu quo territorial, a la “Santa Aliança”, els ulls que ho veuen tot i que vigilen que la colònia no deixi mai ser colònia, Mòrdor.
Ara de nou s’ha licitat el tram Sils-Caldes, precisament on hi ha aquesta pintada tan expressiva. Però la resta, continua aturada (tram Orriols- Medinyà), violada la terra en les seves entranyes, rebentat el futur del paisatge i de l’equilibri territorial. Més que negrets a vegades donem la impressió de ser una colla d’hipopòtams, amb la immensa paciència (o és burrícia?) que tots plegats demostrem.
Quan infeliços de nosaltres fem els números de l’espoli -igual que fan els països africans saquejats per les antigues metròpolis o els nous pirates empresarials-, no s’inclou la llarga llista d’ofenses i d’incompliments que l’Estat comet contra Catalunya (per exemple, Espanya només ha executat l’11% del pressupost d’inversió en la xarxa de carreteres). Una Catalunya que no és titular ni de les seves costes, ni de les seves carreteres, ni dels seus trens, ni dels seus aeroports, ni dels seus cels, ni de les seves estrelles, ni de les seves esperances i il.lusions. Una Catalunya que no és titular de res.
Proposo que la propera vegada que arribi un ministre espanyol a visitar-nos el rebem, per una vegada, amb tots els honors i amb els nostres vestits de gala: el cap rapat i pintat de vermell, una argolla al nas, vuit collarets amb els colors de l’arc de Sant Martí al pit, un parrac que ens tapi els baixos -si el podem pagar- i un braçalet al turmell. I fem la dansa de benvinguda, com els Massai, saltant enlaire i cridant Visca-Viva -bilingüe, només faltaria- amb els nostres esgarips ancestrals d’hipopòtams. Welcome to Africa, Ministro!

 

Comentari de la xarxa:

Si no ens espavilem ja podrem posar el cartell " Welcom to Africa " a la Jonquera

 

Pujat per el Quim Pedret

Ciutadà de Catalunya amb bastantes ganes d’apretar a correr

"O camviem el pais o camviem de pais" Sembla ser que ens camvian el pais, ens agradi o no

El franquisme que no acaba mai, By Quim Torra

Sentís, Xammar, Barnils

agost 8, 2011

"Res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat"

22 juliol 2011

Autor: Quim Torra Font: El Singular Digital

Foto: Interviu

(Article publicat el 5-02-2009)

Eugeni Xammar, a l’article Fora de la comunitat catalana , que va dedicar l´any 1947 a “l’equip d’escombriaires” que formaven la revista Destino , va qualificar Carles Sentís d’una manera força descriptiva: “rata de claveguera”. Fa poc hem sabut què n’opinava Just Cabot, el director de Mirador , on Sentís va enfilar la carrera de periodista. Ramon Barnils, digne hereu de Xammar i Cabot, va ser també un dels que el va veure sempre sota aquella definició antropomòrfica de rosegador i “espión” de Franco. Fa poc, Vicent Partal hi tornava, i també en Francesc Canosa en aquest digital. Però sobretot, Xavier Montanyà, nét de Lluís Montanyà (periodista que va ser també de Mirador  i que va morir a l’exili de Suïssa), ha alçat la ploma darrerament centrant el punt exacte del debat: ”Crec que Cabot i Xammar eren bons periodistes, potser molt bons, però que no van arribar mai a ‘grans’, ni nosaltres a conèixer-los, perquè periodistes mediocres, avui magnificats, com en Sentís, es van encarregar d’impedir-ho. Acció que va repercutir, fatalment, en el periodisme català”. Per cert, esperin al que aviat sabrem que opinava Josep Pla sobre Sentís, gràcies al llibre de l’Enric Vila sobre el de Palafrugell.
Equivocats, tots equivocats: Xammar i Cabot, Partal i Montanyà. O el Grup de Periodistes Ramon Barnils, que és l’únic col•lectiu que ha protestat per aquesta medalla, i que ja ha estat degudament amonestat per un diari d’impecable tradició democràtica com l´ABC amb les paraules següents: “(el grup Barnils) amb el catalanisme per bandera només els falta portar pistola" (sic).
Acostumats a l’allau de reconeixements als periodistes catalans que van haver de fugir del seu país acabada la guerra, als inacabables actes i jornades que el Col•legi de Periodistes ve celebrant en honor dels centenars d’escriptors que moriren a l’exili, a la invasió de reculls i publicacions sobre Paco Madrid, Manuel Fontdevila, Joan Tomàs, Àngel Ferran, Màrius Aguilar, Antoni Vila, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt, Alfons Maseres, Ramon Vinyes, Lluís Montanyà, etc, etc, tots ells morts lluny de Catalunya, tips com estem, repeteixo, de tants actes de desgreuge, és reconfortant tornar al començament. I el començament és el 10 de febrer de 1939, quan aquest país perd els periodistes de la Catalunya impossible i en guanya uns altres, els de la Catalunya possible.
La temptació de recordar el Finis Cataloniae?  és enorme, però m’agradaria que la discussió es fes sobre el que Montanyà assenyalava: l’esclafament d’una tradició. El periodisme silenciat de tants és avui, justament, un crit ensordidor que ens interpel•la. D’on venim? Dels Pla, Xammar, Rovira i Virgili, Soldevila, Sagarra, Cabot o dels Agustí, Díaz-Plaja, Félix Ros, Miguel Utrillo –fill- o Galinsoga? Que durant aquests anys Sentís s’hagi readaptat a les circumstàncies és un motiu de celebració, sens dubte, però qui ens rescabala del sentiment de buit, de burla, d’estafa, de no conèixer qui hem estat i d’on venim? Un tuf de podridura va caure al damunt d’aquest país durant el franquisme i, per més esprais domèstics amb els que la transició ha intentat camuflar-lo, reconeixem-ho, encara no ha escampat. I mira que ens hauríem acontentat amb ben poca cosa, simplement sentir pronunciar només una paraula: perdó.
L’escena del Ministro del Trabajo socialista i el Degà del Col•legi de Periodistes al costat de Sentís és impagable (encara que al pobre Ministro li fessin dir que el “transmisserià” era un tren). En un error de protocol imperdonable, s’hi va trobat a faltar al senyor bisbe i al Capità General de la IV Región Militar. Hauria estat bonic. I és que res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat. Em sembla, doncs, que era una condecoració que se li devia. No podia ser una decisió més encertada i oportuna. Una mica més i deixem passar l’oportunitat de celebrar com cal el 70è aniversari i el triomf del que el franquisme ha suposat per aquest país. Per sort, hi hem arribat a temps. Això sí que és memòria històrica.

 

Comentari d’un lector

Han cantat les excel·lències d’un traïdor

Excel·lent article. Ha estat vergonyosa (i previsible) la cobertura dels mitjans sobre la mort de la …. Sentís. Una autèntica vergonya que dóna la justa mesura de l’estat democràtic de la Catalunya actual: inexistent. Una autèntica farsa interpretada per botiflers titelles al servei de la mediocre i cavernària Espanya. Provoca vo….

 

 

Pujat per Quim Pedret i Rovira

Ciutadà del Principat de Catalunya, de moment

El Seté Segell, el meu cuadre preferit, by Quim Pedret

Fotografia del quadre de Quim Pedret ‘El Seté Segell’ (2008)

 

 

Quim Pedret i Rovira

Fotograf i Escriptor i alguna cosa mes, dic jo

 

La Tieta Cisqueta, by Quim Pedret

La Tieta Cisqueta desde Camprodón

...truca a Ona Radio 'Vilamolla'

agosto 2, 2011

 

 

Download

Quim Pedret i Rovira

Parent de lluny de la Tieta Cisqueta

 

‘Patxé’ a Vilajuïga, by Quim Pedret

 agosto 4, 2011

El dijous 29 de Juliol 2011 va exposar a Vilajuïga, el pintor Javier Casellas, mes conegut con en ‘Patxé’

Teniem algunes fotos al calaix…i les hem 'penjades'

Foto: Quim Pedret

 

El pintor ‘Patxé’ al Celler Espelt

 

 

Foto: Quim Pedret

 

El pintor ‘Patxé’ al Celler Espelt

 

 

Foto: Quim Pedret

El pintor ‘Patxé’ al Vilajuïga

  

 

 

Foto: Col.lecció Guillém Plujà

Quim Pedret, Estrella Ametlla i Guillem Pujà de Ona Vilamalla

 

 

Foto: Col.lecció Guillém Plujà

Quim Pedret i Guillém Plujà

 

 

Foto: Elena Kudry

Sergi Pedret, Quim Pedret Josep Turbau i Josep Ministral

 

 

Foto: Quim Pedret

El pintor Patxé i el fotograf Roger Lleixà

 

 

Foto: Elena Kudry

Quim i el Sergi Pedret amb l’Helena i el David Arnau

 

 

Foto: Elena Kudry

Quim i el Sergi Pedret amb l’Helena i el David Arnau

 

 

Foto: Quim Pedret i Rovira

El pintors Josep Ministral i Elena Kudry

 

 

Foto: Quim Pedret i Rovira

El pintor Jordi Gispert i un amic

 

 

Foto: Quim Pedret

Josep Maria Ortega i Jordi Gispert

 

 

Foto: Quim Pedret

Obras de ‘Patxé’ a Vilajuïga

 

 

Foto: Elena Kudry

Obras de ‘Patxé’ a Vilajuïga

 

 

Foto: Elena Kudry

Obras de ‘Patxé’ a Vilajuïga

 

 

Foto: Quim Pedret

L’escultor Jordi Ametlla

 

 

Foto: Elena Kudry

Obras de ‘Patxé’ a Vilajuïga

 

 

Foto: Quim Pedret

Sabrina Sánchez Prada a l’Espelt

 

 

Foto: Quim Pedret

El pintor Patxé amb Estrella Ametlla

 

 

Foto: Quim Pedret

Damiá Espelt i el pintor Jordi Gispert

 

 

Foto: Quim Pedret

Josep Maria Ametlla, Dolors Delclós, Damia Espelt i matrimoni Gispert

 

 

Foto: Quim Pedret

Public assitent al Celler Espelt

 

 

Foto: Elena Kudry

Castell de Quermançó de ‘Patxé’

 

 

Foto: Elena Kudryashova

Castell de Quermançó de ‘Patxé’

 

 

Foto: Elena Kudry

Obras de ‘Patxé’ a Vilajuïga

 

 

Foto: Elena Kudry

Obras de ‘Patxé’ a Vilajuïga

 

 

Foto: Quim Pedret

Obras de ‘Patxé’ a Vilajuïga

 

 

Foto: Quim Pedret i Rovira

Castell de Quermançó de ‘Patxé’

 

 

Foto: Quim Pedret

La pintora Begoña Ramos i el pintor ‘Patxé’

 

 

Foto: Quim Pedret

Estrella Ametlla, Josep Mª Ortega i ‘Patxé’

 

 

Foto: Quim Pedret

Matrimoni Gispert, Anna Constensau i familia Espelt

 

 

Foto: Quim Pedret

Dolors Delclós, Damiá Espelt, Anna Constensau i el matrimoni Gispert

 

 

Foto: Quim Pedret

El pintor Josep Maria Ametlla i Estrella Ametlla

 

 

Foto: Quim Pedret

La disenyadora Estrella Ametlla

 

 

Foto: Quim Pedret

La pintora Elena Kudry, Sergi Pedret i Estrella Ametlla

 

 

Foto: Quim Pedret

Carme i Jordi Gisper amb Dolors Delclós

 

 

Foto: Guillém Plujà

Quim Pedret i Estrella Ametlla

 

 

Foto: Quim Pedret

Exposició de ‘Patxé’ Entrada al Celler Espelt

 

 

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry i Sergi Pedret Kudryashova

 

 

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry i Sergi Pedret

 

 

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Sergi Pedret, Carme i Jordi Gispert

 

 

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Sergi Pedret i el pintor Jordi Gispert

 

 

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Sergi Pedret, Josep Ministral i Jordi Gispert

 

 

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Sergi Pedret, Josep Ministral i Jordi Gispert

 

 

Foto: Elena Kudryashova

Elena Kudry, Sergi Pedret, Josep Ministral i Jordi Gispert

 

 

Foto: Quim Pedret

Josep Maria Ortega i el pintor ‘Patxé’

 

 

Foto: Quim Pedret

Josep Maria Ortega i el pintor ‘Patxé’

 

 

Foto: Elena Kudry

El fotograf Quim Pedret i la disenyadora Estrella Ametlla

 

 

Foto: Quim Pedret

La disenyadora Estrella Ametlla i Guillém Plujà

 

 

Foto: Quim Pedret

Elena Kudry, Estrella Ametlla i Dolors Delclós

 

 

Foto: Quim Pedret

Estrella Ametlla i Dolors Delclós

 

 

Foto: Elena Kudry

La pintora ‘Monse’ Pla i el fotograf Quim Pedret

 

 

Foto: Elena Kudry

La pintora ‘Monse’ Pla i el fotograf Quim Pedret

 

 

Foto: Elena Kudry

La pintora ‘Monse’ Pla i el fotograf Quim Pedret

 

 

Foto: Elena Kudryashova

Josep Ministral, Sergi Pedret, Quim Pedret i el pintor Josep Turbau

 

 

Foto: Guillém Plujà i Morató

L’escultor Narcis Costa, Guillem Plujà i el pintor ‘Federico’

 

 

 

 

Quim Pedret i Rovira

Ciutadà del Principat de Catalunya, de moment

Paramollades velles i antigues, by Quim Pedret 2007

A la vellesa, al vells, al trastos, a les antiguetats?

agosto 3, 2011

Quant mes parlava, mes ho espatllava. Tenim tot el reportatge amb àudio i vídeo de TV. No hi falta ni sobra una coma. Es un discurs TOTAL Coses de tot un alcalde

 

 

Cliqueu el bastó per sentir el so

 

Primer vaig riure, desprès vaig pensar i vaig sentir pena i amb el temps he entès moltes coses. Que cada un tregui les seves conclusions.

Que pensaran els meus fills quan el batlle sigui un ‘vell’ de 90 anys? Als 90 anys -si arriba/em-, serà/serem fosils? O ja serem petroli? Això em preocupa

 

El ‘face’ em pregunta que penso… donçs penso amb l’avi Miquel ‘el menjapeixos’ un home quye va arribar a centanari i se li va fer un homenatje per ser el mes gran de Roses. Era quasi el meu avi. Cada vegada que el veia li regalabem un paquet de ‘caliquenyus’, a vegades eran del estanc de ‘Las Nenas’ (Cala Anita) Que pensaria si li haguesin dit vell?

A vegades es millor callar….no trobes Carles?

 

Download

 

Quim Pedret

Ciutadà del Principat de Catalunya, a vegades pasant vergonya

 

 

A l'any 1994 va caure un avió a Roses, by Quim Pedret

Fa uns 17 anys aprop de la Cala Montjoy, un avió…

agosto 3, 2011

Videos del meu calaix…

Un avió de les Forces Armades de Portugal

 

 

Quim Pedret

Ciutadà del Principat de Catalunya