Duran, Punt i final, by Vicenç Pedret
Vicenç Pedret i Clemente
Aquest es el meu darrer article sobre en Duran, que despareixerà per sempre més de les meves columnes del Matí.cat
Es d’Alcibiades. ‘El Duran’ dels atenesos a la guerra del Peloponès
Ningú que hagi criticat obertament la trajectòria i les idees polítiques d’en Duran (és a dir, per exemple, jo) no pot negar que s’ha quedat bocabadat amb la seva victòria. La tàctica d’en Duran ha donat un resultat inesperat, imprevisible I demolidor. Duran, el polític més ben valorat I més poc votat (fins diumenge) va ser molt hàbil llegint dos fets clars de les enquestes. Primer, que el PP treia majoria absoluta. Segon, que el socialisme s’enfonsava. Per això, sense cap mena d’escrúpol, va deixar d’anar a buscar el vot de contenció del PP per evitar la majoria absoluta, i es va concentrar compulsivament a la recerca del vot del socialista desencantat… I BINGO: 16 diputats!
Quan els exiniciatives i exsocialistes nous votants d’en Duran t’expliquen el perquè, tothom coincideix en tres coses: parla molt bé, inspira seriositat, i és d’un catalanisme moderat. Això és el que ha venut, això és el que els exvotans socialistes han comprat. D’aquest art de seduir se’n diu “demagògia”, i qui l’exerceix és un demagog. M’aturo i us ho rumieu.
Però si això és el què ha votat un milió de persones, això és el que CiU representa. Quan el fantasma de la sociovergència em perseguia, jo visualitzava un pacte com el del tinell, amb en Mas i el socialista de torn, validant un acord públicament. No em podia imaginar que la sociovergència consistiria en mantenir multitud de càrrecs sociates a l’ajuntament i la generalitat (alguns tan antipujol com en Mascarell), ni que la sociovergència acabaria venint del propi electorat socialista que ens votaria. Aquest és un fet històric.
El resultat consolida sense cap dubte el tandem Mas-Duran al capdavant de un milió d’electors que volen ser administrats amb diligència, “amb il·lusió” I amb “bones paraules”. Aquest és el destí final del pujolisme, perquè en Pujol beneeix l’operació.
Aquest es el meu darrer article sobre en Duran, que desapareixerà per sempre més de les meves columnes del Matí. El deixo fruint d’una merescuda victòria. En democràcia, els vots són definitius. El meu darrer article no és una carta de dimissió del partit. Si deixo UDC ho faré sense que ningú ho sàpiga, amb dolor i resignació. Quan els socialistes voten el meu partit, o ens hem tornat com ells o ells s’han tornat com nosaltres. I molt em temo que no els hem convençut…
Deixo d’escriure sobre en Duran per tres motius: em fa mandra, em fa dolor, i em fa angunia. Mandra , perquè puc acabar semblant un paranoic i tampoc és això. Ja n’estic fart de la conyeta dels amics… (i més ara que ha triomfat he, he). Dolor perquè amb un Duran triomfant, es condemnen totes les altres tesis que volien un gir més sobiranista a CiU i haurem de viure un llarg període de “realpolitik” sense més, I jo no en vull fer la crònica. Angunia, perquè haurem de veure episodis cada cop més públics i notoris de la irascibilitat d’un Duran engreït que “ni te cuento”. I aquesta crònica, tampoc la vull fer.
Així doncs , amb permís del director del Matí, em concentraré ens els aspectes més divulgatius de la crisi econòmica, que si l’expliquem des d’un punt de vista pràctic (dirigir una empresa amb 250 persones em permet viure el dia a dia del moment econòmic) s’entén perfectament. Un altre cosa és que les solucions que s’han de prendre agradin o dolguin.
Per cert, Duran: si llegeixes aquest darrer escrit, recorda que la vida son quatre dies, i que la millor idea que has tingut durant aquesta campanya és posar-te a tocar la bateria. No ho deixis!
P.S. (li he llegit l’article al Capi i diu que està d’acord amb tot, excepte amb lo de la bateria… deu ser per allò dels vells rockers)
Vicenç Pedret i Clemente
Empresari del Vidre (El Masnou)
Pujat per El Quim Pedret
