Les collanás del oncle Vicentet
Cançó… Cançó? be, no li portarem la contraria
"La Vicenteta de Fabara
i lo Pepe de Roquetes
varen tindre un fillet
lo Vicente de Gandesa… lalalalal"
Premeu lo Vicente dowload per sentir.lo
Pujat per lo Quim Pedret
Quico el Célio, El Noi i el Mut de Ferreries a Ona Vilamalla
Radio Vilamalla 107.9 FM i a www.onavilamalla.net el dissabte a les 12 del migdia, en el programa ‘El Temps i ‘algu’ mes"
Quique Pedret Tena i els seus companys amb la seva musica popular de les terres del Ebre, recorren Catalunya. El NOI (Quique) el podreu escoltar el dissabte19 de Novembre o clican ara mateix a la fotografia de la Barraca (El seu nou CD). El proper concert de rellevancia de "El Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferrereries" serà el proper mes de febrer del 2012, al Palau de la Musica de Barcelona.
Quiqueu la Barraca per sentir l’entrevista amb el Noi (Quique Pedret i Tena)
Lo NOI
Quique Pedret i Tena (Tortosa, 1967). Cantant, instrumentista i biòleg. Ha cantat i tocat la guitarra en formacions de ball. Va ser Enrico Provinciale (La Taverna d’Enrico) integrant-se posteriorment al grup (1997) en el paper de Josep Cid i Fonollosa lo Noi -l’altra veu solista i instrumentista variat.
Quico EL CÉLIO
Artur Gaya i Iglesias (Tortosa, 1956). Cantant i lletrista, periodista i gestor cultural. Ha anat en diverses formacions musicals de cançó, rock i música per infants. Des del 1992 interpreta el personatge de Paco Calbet Quico el Célio, que és també una de les dues veu solistes del grup.
El MUT de Ferrereries
Jordi Fusté i Mateu (Tortosa, 1960). Guitarrista, professor de música, compositor, i tècnic de so. Ha format part de molts grups i ha col·laborat amb diversos cantants en el camp del jazz, el rock, la música tradicional i altres estils. Interpreta des del 1993 el personatge d’Evaristo Fusté lo Mut de Ferreries.
Fotografies i Texte de Quico el Célio, El Noi i el Mut de Ferreries
Comentaris i pujat per El Quim Pedret i Rovira (El noi de la mare)
La pela es la pela, by Vicenç Pedret
diciembre 18, 2011
Ara si, formiguetes, arriba l’era glacial
Vicenç Pedret i Clemente (Empresari)
En Tremosa ha explicat molt acuradament els esforços que s’estan fent des d’Europa per ajudar a l’Euro. Quedi clar que Tremosa és un excel·lent economista i un gran eurodiputat. Fidel al dogma, defensarà els postulats alemanys fins al final perquè és la única cosa que pot fer. Els polítics faran pedagogia catastrofista en contra de qualsevol situació diferent a l’actual, perquè no saben de cert (i no ho poden saber) què pot passar si canvien les regles del joc.
Tots hem llegit prou per saber que s’han trobat dos problemes (Resumeixo els arguments de tres articles d’aquest cap de setmana a la Vanguardia: ”Europa über alles” de l’eminent jurista Lopez Burniol, “Deutschland über alles” de l’eminent sociòleg Català Manuel Castells i l’entrevista de la contra el divendres a John Gray, eminent politòleg britànic) :
1.- Crisi financera europea: bancs i estats europeus “del sud” estan endeutats. A més, generen dèficit permanent. Per això les entitats de crèdit solvents (bancs alemanys i bancs d’arreu del món) no volen deixar-ne més.
2.- Crisi de l’euro. Davant de la crisi financera, el Banc Central Europeu, seguint les polítiques alemanyes de contenció de la inflació, no vol (i a més sembla que per estatuts no pot) deixar diners ni als bancs amb problemes, ni als països endeutats. L’euro, en aquestes condicions, no pot existir.
Per això només hi ha tres solucions:
1.- PLA A: Es retorna a la situació d’equilibri macroeconòmic amb mesures de reducció de dèficit I retallades (solució Merkel), impossible d’aconseguir si ens enfrontem a una recessió. No hi ha temps.
2.- PLA B : Es creen instruments reals i unificats de política monetària i fiscal, impossible d’aconseguir sense cessió de sobirania política i econòmica real (patrimoni comú, direcció única, responsabilitat compartida). Hi som a temps? Hi ha voluntat?
3.- Pla Z: es desmunta l’euro i es retorna la capacitat de gestió monetària a cada estat (es a dir es retorna a la pela) per què cada estat pugui afrontar la crisi monetària com sempre s’ha fet, amb intervenció dels bancs centrals i devaluant.
Fins aquí els fets ordenats i resumits. Ara fem el què no volen fer els polítics i imaginem-nos què pot passar si fracassen el pla A i el B.
Què pot passar si sortim de l’euro i devaluem?
1.- Per a una industria exportadora és una gran notícia. A curt termini (2012), amb la devaluació de la pesseta (suposem un 40%), els preus de venda en les industries exportadores augmentarien un 40% i aquest diferencial aniria directament als resultats. És cert que els preus de les importacions (possiblement el preu de l’energia), també pujarien. Però a l’hora, els productes dels xinesos serien un 40% més cars! Si creix novament la industria local, per exemple els vidriers de l’estat que quedem (han tancat un terç de les fàbriques des del 2008), tornarem a generar activitat, és a dir contractarem més gent i generarem més IVA, més IRPF, més SS. A més, aquest escenari, ja el varem viure als anys 90! Es va tornar al creixement.
2.- Els estalvis en euros es veuran convertits en pessetes, i amb la devaluació valdran un 40% menys respecte a les demés monedes. Es a dir, quan anem a França o als estats units, ho trobarem tot caríssim. haurem de fer turisme intern. I això genera creixement. A més el país serà “barato” i vindran més turistes. I això genera creixement.
3.- Els crèdits convertits en pessetes s’hauran de tornar igualment en sous convertits en pessetes. Possiblement s’apujaran els tipus d’interès i s’agreujarà la situació dels crèdits. Això empitjorarà la situació bancària espanyola.
4.- Tota la massa monetària de l’estat espanyol es veurà convertida en pessetes. Si tenim diners en bancs fora d’Espanya, aquest seguiran en euros. Per evitar la sortida de capitals, l’estat farà el canvi ràpid i sense deixar treure diners a fora d’Espanya. Aquest és el problema més greu per als bancs i l’Estat, no pels individus. És el “corralito” a l’espanyola.
5.- Amb la intervenció del Banc Central espanyol es poden injectar tones de pessetes per retornar els crèdits i evitar les fallides bancàries i la fallida de l’estat. és la salvació del sistema monetari i bancari espanyol.
Els polítics no volen parlar d’aquesta situació perquè s’activarien mecanismes de treure diners de les comptes corrents (recollir euros en forma de bitllets) per a evitar la pèrdua de valor en la devaluació, o de posar-los en bancs de fora (això ara per ara és legal) i es col·lapsaria el sistema bancari. Però no entenen que pel sol fet de dimonitzar la sortida de l’euro, si finalment no hi ha més remei, encara serà pitjor…
Ara oblideu-vos de l’euro. Què pot passar si hi ha una fallida bancària? (dins de l’euro)
0.- El problema es que molts bancs deuen diners a altres bancs (especialment es deuen diners als bancs alemanys) i com que el Banc Central Europeu no vol intervenir, els altres bancs no els hi volen deixar, i el banc central espanyol no pot intervenir massivament, la fallida pot esdevenir obligada!
1.- Tot el què diré només afecta als bancs que entrin en fallida , es a dir els que com que no poden pagar les seves deutes es declaren en fallida o els que directament són intervinguts per l’estat i després declarats en fallida (cosa que no ha succeït fins ara per no crear alarma).
2.- Si els bancs en fallida no tenen prous diners per tornar els dipòsits, els diners fins a 100.000 euros per persona i compte corrent estan garantits per l’estat. Això fa que només es castigarien els estalvis dels inversors més rics. La resta de diners fins a 100.000 euros i tots els altres instruments financers dipositats en els bancs (fons d’inversions, fons de pensions,,,) entrarien en liquidació i tindrien un valor incert (que se sabria quan el banc s’hagués liquidat).
3.- Els administradors dels bancs, haurien de passar a disposició judicial per veure que no s’hagi comès cap frau i podrien anar a la presó si es demostrés que han actuat delictivament. A veure si per fi escarmenten.
Finalment, que Déu ens agafi confessats si, aferrats a una sortida de la crisi plena de bones intencions, declaracions, reunions dels G5, dels G 20, de la Merkel i el Sarkozy, de canvis de constitució, de retallades “pactades”, de fulls de ruta obedients, d’injeccions internacionals de dòlars… al final, s’ha de desmuntar l’euro corre-cuita i a l’hora els bancs fan fallida. Per afrontar aquesta doble crisi, cal consultar els manuals de la ”teoria del caos”… I a les hores si, formiguetes: s’acosta la nova era glacial! (rellegiu el meu segon article de la primavera del 2009…)
P.S. …oi que era més entretingut parlar d’en Duran?
Vicenç Pedret i Clemente
Propietari de la Fabrica de vidre Ramon Clemente de El Masnou (El Maresme)
Pujat per en Quim Pedret Rovira
Les nostres limitacions? by Quim Pedret
enero 4, 2012
L'amic Santi Vila ha llençat aquest missatge ‘engrescador’: “Vistes les nostres limitacions, la pregunta és: fins a quin punt podem ballar, fins I tot amb cadenes als peus? Umm
Nota: L’ummm es un so molt suggerent i excitant d’en Santi Vila i les ganes o no de ballar també.
Quim: ‘Som nosaltres mateixos, polítics els primers, que permetem que els catalans encara anem amb les cadenes als peus i apart de robatoris i demés coses, es una immoralitat i escarni el que ens testan fen durant tans anys. Que som masoquistes? Que tenim por a ser lliures?. Les limitacions les posem nosaltres. La llibertat s’agafa, no es demana Es com un peto, i el petó sempre es roba. Si ens està be com està, anirem molt malament perquè potser alguns tenen masses interessos en no sortir del sot. Mentrestant es van fent mes rics
Algú ha vist preguntar: Em deixeu ser lliure?’ Anem llestos si algú pensa que ens diran els Gavilans Peperos: ‘Si, si feu feu. Podeis volar catalanes’. Dons així anem i anem preguntant i amb un ciri a cada ma i si crides massa el Face, el poder s’emprenya o en Puig et fot quatre garrotades o et foten fora, com avui m’ha passat a mi. Quin país mes decadent ens han deixat i com el deixarem aquest pas, sinó hi posem tots el coll. Si en volen tallar el coll, al menys que sigui morint intentant ser lliures
Bona nit companys de lluita
PD Jo crec que en Mas s’aquivocat per treurem els comentaris i fotrem fora, pensabe un altre cosa, ja que se que m’estima molt, no? Be, politicament parlant, no massa. Com duen alguns soc un gamberret, per no dir el que volen escoltar les seves oides fines
El Quim Pedret, fotograf, ideoleg, escriptor i aviat ‘palanganero’
La meva defensa cap a una bella ruïna, el Castell de Quermançó
enero 4, 2012
“Quermançó forma part activa de la historia de l’Alt Empordà i per extensió del meu país, Catalunya”
Castell de Quermançó a Vilajuïga Foto: El Quim Pedret
L’amistat és un valor que no s’adquireix amb una crítica més o menys positiva o negativa, sobre una opció política, social o religiosa, és un altre valor que alguns a vegades lamentablement desconeixen.
Es per això que alguns, crec que ‘em sumat‘, deixant de banda amistats personals i/o politiques, o mals entesos en aquests últims anys, però a la fi em portar, crec jo, ben alt el nom i la silueta del nostre Castell de Quermançó i el que aquest representa per els empordanesos.
Tots els que hem escrit, esculpit, pintat o retratat els seus murs desde dins o desde fora, hem aportat alguna cosa per entendre una mica més aquestes quatre pedres (ben posades) i aquesta terra i l’espai de la nostra història de l’Alt Empordà. Segurament que són molts els que desconeixen que en aquestes ‘ruïnós’ -tal com ho qualificaba un setmanari-, es guardaven els arxius del Comtat d’Empúries, donada la seva privilegiada situació i això feia gairebé impossible un espoli dels enemics del Castell.
Recordo un ex-regidor de l’Ajuntament de Vilajuïga que li vaig preguntarsi ell i per extensió, els seus companys de govern, tenien interès d’acceptar un regal per el poble de Vilajuïga, regal que feia la pintora russa Elena Kudryashova, establerta fa més de vuit anys a la mateixa població un quadre del Castell de Quermançó. El polític esmentat, sense veure la tela, em nom seu i sense encomanar-se a ningú, em va contestar: “El quadre no m’interessa, ja que el Castell de Quermançó no és del poble, es de Garriguella i a més aquest Castell ja té un amo particular”. No sé si va voler o no va agredir, per desconeixement o maledicència, als que estimem Quermançó. És possible que ja hagi rectificat, al veure el recolzament del seu mateix equip de govern i portar a bon port la imatge turística i cultural del Castell de Quermançó a través del CAT (Centre d’atracció Turística)
El fet de prendre el Castell de Quermançó, com un estendard cultural i símbol de Vilajuïga, i ‘integrar-lo’ i promoure’l dins del CAT, te de ser bo. Si el CAT es un mal invent, o no, o està fet en un moment inoportú, son opinions respectables i podem dir: “Que no hi ha mal, que per bé no vingui” Si tenim de rectificar quelcom, fem-ho ara o en el seu moment. El matemàtic, físic, filòsof i teòleg francès, Blaise Pascal, rectificava cada dia i no li va anar malament. Igual un controvertit CAT val una missa.
Crec, no em pregunteu perquè, en una oferta cultural de qualitat promoguda per l’empresa privada, que sigui refugi i cau d’art i artistes i fen-ne us del Castell, sempre recolzats per el consistori vilajuïenc i l’administració pública catalana.
Tot el que forma part de Vilajuïga, dolmens, Sinagoga i el CAT (potser amb un futur incert) té de ser un ben cultural obert a tots.
Es possible que potser a partir de llavors i d’ara tots compartim la valoració positiva que va fer l’Alcalde de Vilajuïga en relació al Castell, de dotar-lo, en la mesura que sigui possible econòmicament parlant, d’accessos dignes -sense forats, camins alternatius, il·luminació, mobilitat per a discapacitats, i que serveixi per donar més prestigi, si cap a Quermançó, en definitiva a Vilajuïga.
Un setmanari escrit, relatava un dilluns la primera pujada guiada al Castell en primera pàgina i en pàgina interior i parlava de més de dues-centes persones en l’esdeveniment, i alhora un altre rotatiu comarcal, va posar una foto petita cons si d’una esquela es tractes i un peu de foto a l’estil de ‘Celtiberia Show’ que deia el següent: “Gran èxit de públic en la inauguració de la pujada a Quermançó, unes cinquanta persones van arribar a les “ruïnes” del Castell. Haig d’entendre que això forma part d’un desconeixement i una falta de rigor periodístic i no un menyspreu cap al nostre patrimoni.
Mirant enrere i també cap al futur, ‘Els amics del Castell de Quermançó” han ajudat i molt, a seguir en la tasca d’aixecar i promocionar el Castell. Ara anys després de l’intent d’instal·lar un Òrgan de la Tramuntana (opció no tancada del tot), aquest Castell, amb el seu propietari al front, en Josep Maria Martorell, és el nostre Castell, es el Castell de l’Empordà, siguem o no, veïns de Vilajuïga i es te de fer-ne us. Si voleu diguem-ne tota mena d’actes; l’onze de setembre, il·luminació nadalenca, pujada de coxes antics, una arribada de reis etc, i al llarga i si hi ha pressupost en temps millor tancar el castell amb una bona reforma i teulada i convertir-lo en que mes endavant faig esment
Es per tot això que com empordanès i català, em sento afalagat amb la visita de molts ciutadans, que es van enlluernar aquell, en el més alt de Quermançó, per veure l’interior, l’onejar de la Senyera catalana, amb vista de tot Empordà, el Canigó i la Badia de Roses
i per tot això, com a veí de Vilajuïga i criat a Roses, pensava i penso en el meu Castell de la Trinitat de Roses. Roses és una bona referència, que no hem de perdre els que volem que Quermançó, sigui també un “Punt de Trobada”.
No crec que el valor històric del Castell de la Trinitat, sigui discutit per ningú, ja sigui més o menys del nostre gust la seva ‘reconstrucció’.
Mentrestant escric penso en artistes que he parlat i que estan compromesos a col·laborar a fer més gran l’oferta cultural de qualitat desde Vilajuïga a Roses, amb els nostres Dolmens, La Ciutadella i el seu Museu, La Trinitat, El Quermançó, La Creu d’en Corbatella, El Claustre del Puig-Rom, Falconera, El Far de Roses, La Sinagoga, El Museu de Ceràmica ‘La Magrana’ (d’us particular, catalogat i tristament oblidat) etc. Crec que podem arribar a fer un pont cultural entre Roses i Vilajuïga, dues poblacions, que estan al peu de el ‘Massís de l’Albera” amb un valor històric i cultural ‘envejable’ i incalculable
Pujat per El Quim Pedret i Rovira
Escriptor, fotograf i ciutadà del Principat de Catalunya
Jordi Barre Viure 'Catalunya Nort' by Quim Pedret
enero 15, 2012
Ara farà un any ens vas deixar
Jordi Barre (Argelers, Rosselló, 7 d’abril de 1920 – Argelers, 16 de febrer de 2011) fou un cantautor nord-català. Estudià al conservatori de Perpinyà i actuà en formacions simfòniques i de música lleugera amb una orquestra pròpia. Des del 1963 interpretà i enregistrà sempre en català.
Lligat a la Nova Cançó, se’l considerà l’introductor d’aquest moviment a la Catalunya del Nord. Va escriure més de 250 cançons, va publicar una vintena de discos i va actuar arreu dels Països Catalans i de l’Estat francès, i va fer concerts fins i tot al Japó. Va cantar a la televisió francesa i a TV3. El seu repertori, incloïa poemes d’autors catalans (com ara Joan Tocabens, Coleta Planas, Joan Amade, Joan Cayrol, Jordi Pere Cerdà, Jaume Queralt, Nicole Chanton, Lluís Andreu, Joan Pere Lacombe Massot, Andreu Barrere, Joan Bosc, Roger Camprodon, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner i Joan Maragall) i textos propis, comèdia musical, cançó infantil i tradicional, i peces simfòniques.
El 1982 li fou lliurat el Disc d’Or. Va rebre altres guardons com el premi Joan Blanca a favor de la defensa del català el 1999, la Creu de Sant Jordi el 1992 i l’Orde Nacional del Mèrit francès.
Font Viquipedia i d’altres
Pujat per El Quim Pedret
Catalans, seguim treballant Elena i Quim, by 'Kudry'
febrero 1, 2012
Malgrat patir una greu crisis econòmica, em d’estar alerta de no patir una crisis d’identitat. Tenim de mantenir la nostra cultura.
Mussol Català de Elena Kudryashova
Tradicions, Festes i Llegendes de Catalunya. El projecte artístic sobre la cultura catalana de la pintora i dissenyadora Elena Kudry (Elena Kudryashova) amb l’escriptor i fotògraf Quim Pedret-Rovira.
Tradiciones, Fiestas y Leyendas de Catalunya. El proyecto artístico sobre la cultura catalana de la pintora y diseñadora Elena Kudry (Elena Kudryashova) con el escritor y fotógrafo Quim Pedret-Rovira.
Каталония – традиции, праздники и легенды. Авторский творческий проект художника и дизайнера Елены Кудри ( Елена Кудряшова ) совместно с писателем и фотографом Хоакимом Педрет-Ровира.
© 2008 – 2009 Art Kudry Design, All Rights Reserved
"Els pebrots, no es toquen amb les mans fredes" by Quim Pedret
febrero 3, 2012
I menys tocar.los amb la gelada que està caient
Carta al amic Santi Vila
Hola Molt bona nit
Intentaré ser una mica breu (difícil) i educat ja que vaig tindre la sort de anar al germans de la Salle Bonanova (com tu), però jo fa uns 37 anys que vaig deixar-los. Crec que escric o parlo amb nom de bastants artistes que necessiten l’ajuda per desenvolupar la seva feina i estan amb el cul enlaire, per culpa del polítics que no saben fer la seva feina o la fan amb molt mala ostia. En primer lloc jo soc ideòleg, pensador, fotoperiodisme i altres coses i tinc una edat per dir el que penso SEMPRE, i la Galeria de casa meva, es evident meva i en soc el director i si venc o no quadres a Catalunya o a Espanya (país veï) de la meva esposa pintora i creadora Elena, ni a ella ni a mi ens treu la son. En segon lloc l’amic Lluis Roura es això (un bon amic) i amic de fa uns 40 anys de la meva família i esta en tot el dret de vendre i COBRAR un quadre de l’ajuntament de Figueres o de Samarruga de la Punta. En Lluís es bo i es una bona persona, això juntament amb el seu art, no ho qüestionaré mai. El que si puc qüestionar i valorar, son les teves paraules i el que es mes greu, les teves accions en vers els artistes de la ciutat i rodalies, que volen treballar per el poble. Es normal que en èpoques de ‘vaques gordetes’, l’Ajuntament dongui subvencions per l’art o compri art com a patrimoni del poble (el que sigui)
El que no es normal que vulguis prendre al ciutadans de Figuires, rodalies i els teus ‘amics’ del Face per imbècils.
Com deia el meu pare: "Pagar tu o pagar jo, no es el mateix". Ara no em posaré a valorar si un quadre de l’amic Roura val 30 mil euros o mes, o un quadre de la meva esposa Kudry en val 20 mil euros o mes, no discuteixo una qüestió de diners, parlo de una qüestió d’ètica, de moral, i de valors, que els que us anomeneu classe política no sembla que no en teniu i parlo per tots (tot el ventall polític de la comarca em fa vergonya)
Tan ni fot un quadre a un església (estat aconfessional?) Ara pagueu el quadres per el clero?) o es un mural pintat a una punyetera paret de Roses, que va sortir la broma per uns 18 mil euros, amb un govern socialista. Es una qüestió de sensibilitat, de pensar i que no es pot enganyar a la gent dient que no doneu subvencions, sinó que compreu quadres. Santi aquí al face posa AMIC, no posa el tonto nº 4789 Que m’has vist la cara?
Don collons surten el diners? T’ho dic… Del mateix lloc, de la butxaca del ciutadà de Figueres o del que dona vida anant a comprar a Figueres cada setmana. Jo de tu reflexionaria els teus raonament o pixades fora de test i crec que et tens de plantejar molt i molt be el que es la Cultura i que representa per un poble, per un país, ja que ara per ara el poble vol treball i molts, masses malauradament, passen gana, mentrestant vosaltres els polítics sou com nens amb molta mala llet, que juguen amb els nostres ‘cales’. Si mires els meus privats i la meva web on hi trobaràs escrit el mateix que estic escrivint hi veuràs el meu numero de telèfon i em podràs dir-me alguna cosa, per exemple: ‘Quim gracies per convidar-me a la exposició de la teva esposa a Girona i a Tarragona’ (que crec que seran les ultimes que farem en tot el territori català) Jo no et demano res, t’he ofert cultura i quasi gratuïta (Cantautors reconeguts, l’Orquestra del Teatre del Liceu per la mainada de Figueres i quadres de Catalunya i heu passat olimpicament, tan tu com d’altres
Espero que reflexionis, i t’envoltis de polítics que SI valen la pena. Sinó, crec que a la vida aniràs molt malament (o be) Perquè tu vas be de conya, oi? Jo també noi, jo vaig de collons (curt de salut, però content), però ni han molts artistes i de MOLTS BONS, que necessiten menjar. Molts no poden dir res, per por a no vendre un punyeter cuadret al mes, per la por a les represàlies de la classe política i tenen de parar el c… No es molt demanar vendre un quadret per poder VIURE, OI?
Si et planteges treure’m del teu mur per dir el que penso, no ho dubtis, fes-ho.
Molt bon cap de setmana
Cordialment amic
El Quim Pedret