La Fira del Tio Miseries, by Quim Pedret
La Barraca de crisi o la Fira del 'Tio Miseries'
Deixo per descomptat que tot poble té el seu dret a distreure's, però com a bon anarquista, defenso el dret a contradir-me i sempre dic que de vegades vaig a contra cor, moltes més vegades vaig a contra cultura i sempre vaig contra tot poder establert, que alguns casos ens incita o imposa el dret a divertir-nos amb una fira, uns ‘caballitus’ o una barraca de fira.
Ningú, ni un sol home, ni la societat, ni pot, ni té el dret d'imposar-nos com tenim de disposar del nostre temps
Dir fira a una fira, podria semblar sinònim d'esnobisme, és possible, però a Figueres en diuen a la fira, Les Fires i Festes de la Santa Creu, fins i tot li ‘casquen’ santa per pebros i no passa gens. No havíem quedat que som laics?
Anomenar ‘barraques’ a un diversió d'uns dies, pot tenir fins i tot la seva gràcia, en un llenguatge jocós i col·loquial, però a mi em sembla una frivolitat social mes d'una cultura pobra i personalment em transporta als anys 70 (la crisi del petroli, del famós any 73)
Era llavors i molt abans que alguns ens van anomenar i segueixen anomenant-nos ‘niños pijos’, per ser educats a les Escoles Cristianes de los Hermanos de la Salle Bonanova, que tot i ells sen rics, ens varen ensenyar a conviure amb poc, a vegades amb gairebé res i els nostres caps de setmana d'oci, vam poder triar el conviure al Tibidabo o amb la gent necessitada que era molta
Parlo de la del Barri del Cotolengo a Barcelona, on ‘vivien’ al mes semblant a un camp de concentració, amb una trista barraca de cartró-fusta i els pobres nens gitanos amb el cul a l'aire en rebien em festes quant arribàvem quasi cada cap de setmana amb TBO’S, menjars, il·lusions, contes i històries.
Ells si tenien barraques, sense aigua , sense llum i gairebé sempre sense sostre i per això ara em sona una mica estrany, la paraula barraca de fira, em sona a gana, a crisi, a misèria i com per a aquells nens, la il·lusió els tènia d'arribar embolicada per ‘niños pijos’ un dissabte qualsevol en forma de joguines
Omplim d'hores el Cotolengo, els hospitals de leprosos (malalts que inclòs el Sr..Claudio Satorre recollia a la seva casa); anàvem a Los Hogares Mundet en aquells anys grisos (jo tenia de 12 a 15 anys) i sempre tindré marcades aquelles escenes, plenes d'emoció i tendresa i alhora tristes, i que a la fi, em van ajudar a convertir-me és un ser adolescent, molt més ràpidament i madur, que alhora va comportar una falta d'infantesa, agreujada amb una situació familiar bastant desagradable.
La meva personalitat es va formar amb ells i en pocs anys m'anava transformant en un nen el més semblat a un petit home, que amb l'empobriment infantil arribava a un enriquiment de maduresa anticipada.
Si, a ostias la vida em va fer home. I segueix fent de les seves
Són coses que no vull, ni puc oblidar, són trossos del que he viscut i coses que vull pensar, com diu l'amiga Marta Aubà
Avui a Roses han acabat les seves festes patronals, amb missa solemne (mai he entè
molt bé això de la missa solemne cristiana, quan paradoxalment un 20 % de la població de Roses és islàmica (igual aquests ciutadans no paguen impostos i la festa major i les seves fires per a ells són gratis) i amb el cul a l'aire,es a saber !!
Jo aquestes festes Majors les vaig viure en el Cervelló que em va veure créixer, en el Roses de la meva infantesa i en El Masnou dels meus pares, que per Sant Pere carrer a baix anava a la plaça dels ‘caballitus’ a gastar-me el meu bitllet de cent pessetes, que feia olor de nou, regal del meu pare.
Avui a Roses també han finalitzat les Barraques i el nom en si, com he dit abans, no em molesta massa, em molesta més el que pot comportar com a càrrega política, és a dir, l'ús que li pugui donar algun regidor per l'èxit de LES SEVES barraques (crec que la millor TV de Roses, sempre fa la mateixa pregunta: Quina és la seva valoració….?
Si, com deia anteriorment les barraques o fires, són un esdeveniment lúdic més d'una festa Major i alhora comporta un exponent de diversió i il·lusió, però per a mi també ho és en el que en si comporta ‘dissimular’ per uns dies la crisi nostra de cada dia, però encara que solament sigui per uns dies, la deixem de costat, ja que pesem solament en els nostres fills i fem el cor fort i traiem un bitllet de cent pessetes, que segueix fent olor de nou de la bossa de mama; per fer al nen feliç, ja que ell solament vol ‘matar un patito de goma’ o dos.
Però la realitat és dura i la barraca de fira pot ser una prolongació de l’anomena’t: ‘Dame pan y llamame tonto’
Pot ser, l'extensió que un poble entretingut amb futbol, pa i circ, és més inofensiu i manipula ble.
El poble deixa de pensar en la seva maleïda lletra, per dies no pensa, que fa mesos i més mesos, fins i tot anys,que ni un matí, ni l'altre, tindrà un maleït treball, i ell a la seva edat ja s'ha acostumat a estar en el bar de la cantonada, saben que la hipoteca a la fi igual podrà amb ell i amb una mica de ‘sort’ tindrà com a ‘premi’ una maleïda barraca o el puto carrer
Tot això i més, el futbol, els focs artificials, les llagostes i altres luxes, seran una gran Festa Major per a uns pocs i la barraques de fira i de la misèria seran, per a masses, una manera de fer-nos oblidar per uns dies, que vivim en un món, que cada dia més que malvivim, s'assembla a un maleïda barraca de merda
Per cert Quim, em deia un amic: “Per una vegada crec que el poble distret comporta beneficis”
I jo li vaig dir: “Creus que no està distret pensant tot l'any amb la seva panxa?”
Escolta: “Quan el poble aquesta distret, pensa?
Però quan collons ha pensat un poble, amic?
<!--[if !supportLineBreakNewLine]-->Ah clar, per això tenim el que tenim…
Mereixem el que tenim? - em va preguntar
No ho sé amic, però comença a importar-me molt poc si ho mereixem o no.
Quim Pedret i Rovira
Estic comprant un submarí per a fugir lluny i per sota de les estovalles
Deixo per descomptat que tot poble té el seu dret a distreure's, però com a bon anarquista, defenso el dret a contradir-me i sempre dic que de vegades vaig a contra cor, moltes més vegades vaig a contra cultura i sempre vaig contra tot poder establert, que alguns casos ens incita o imposa el dret a divertir-nos amb una fira, uns ‘caballitus’ o una barraca de fira.
Ningú, ni un sol home, ni la societat, ni pot, ni té el dret d'imposar-nos com tenim de disposar del nostre temps
Dir fira a una fira, podria semblar sinònim d'esnobisme, és possible, però a Figueres en diuen a la fira, Les Fires i Festes de la Santa Creu, fins i tot li ‘casquen’ santa per pebros i no passa gens. No havíem quedat que som laics?
Anomenar ‘barraques’ a un diversió d'uns dies, pot tenir fins i tot la seva gràcia, en un llenguatge jocós i col·loquial, però a mi em sembla una frivolitat social mes d'una cultura pobra i personalment em transporta als anys 70 (la crisi del petroli, del famós any 73)
Era llavors i molt abans que alguns ens van anomenar i segueixen anomenant-nos ‘niños pijos’, per ser educats a les Escoles Cristianes de los Hermanos de la Salle Bonanova, que tot i ells sen rics, ens varen ensenyar a conviure amb poc, a vegades amb gairebé res i els nostres caps de setmana d'oci, vam poder triar el conviure al Tibidabo o amb la gent necessitada que era molta
Parlo de la del Barri del Cotolengo a Barcelona, on ‘vivien’ al mes semblant a un camp de concentració, amb una trista barraca de cartró-fusta i els pobres nens gitanos amb el cul a l'aire en rebien em festes quant arribàvem quasi cada cap de setmana amb TBO’S, menjars, il·lusions, contes i històries.
Ells si tenien barraques, sense aigua , sense llum i gairebé sempre sense sostre i per això ara em sona una mica estrany, la paraula barraca de fira, em sona a gana, a crisi, a misèria i com per a aquells nens, la il·lusió els tènia d'arribar embolicada per ‘niños pijos’ un dissabte qualsevol en forma de joguines
Omplim d'hores el Cotolengo, els hospitals de leprosos (malalts que inclòs el Sr..Claudio Satorre recollia a la seva casa); anàvem a Los Hogares Mundet en aquells anys grisos (jo tenia de 12 a 15 anys) i sempre tindré marcades aquelles escenes, plenes d'emoció i tendresa i alhora tristes, i que a la fi, em van ajudar a convertir-me és un ser adolescent, molt més ràpidament i madur, que alhora va comportar una falta d'infantesa, agreujada amb una situació familiar bastant desagradable.
La meva personalitat es va formar amb ells i en pocs anys m'anava transformant en un nen el més semblat a un petit home, que amb l'empobriment infantil arribava a un enriquiment de maduresa anticipada.
Si, a ostias la vida em va fer home. I segueix fent de les seves
Són coses que no vull, ni puc oblidar, són trossos del que he viscut i coses que vull pensar, com diu l'amiga Marta Aubà
Avui a Roses han acabat les seves festes patronals, amb missa solemne (mai he entè
molt bé això de la missa solemne cristiana, quan paradoxalment un 20 % de la població de Roses és islàmica (igual aquests ciutadans no paguen impostos i la festa major i les seves fires per a ells són gratis) i amb el cul a l'aire,es a saber !!
Jo aquestes festes Majors les vaig viure en el Cervelló que em va veure créixer, en el Roses de la meva infantesa i en El Masnou dels meus pares, que per Sant Pere carrer a baix anava a la plaça dels ‘caballitus’ a gastar-me el meu bitllet de cent pessetes, que feia olor de nou, regal del meu pare.
Avui a Roses també han finalitzat les Barraques i el nom en si, com he dit abans, no em molesta massa, em molesta més el que pot comportar com a càrrega política, és a dir, l'ús que li pugui donar algun regidor per l'èxit de LES SEVES barraques (crec que la millor TV de Roses, sempre fa la mateixa pregunta: Quina és la seva valoració….?
Si, com deia anteriorment les barraques o fires, són un esdeveniment lúdic més d'una festa Major i alhora comporta un exponent de diversió i il·lusió, però per a mi també ho és en el que en si comporta ‘dissimular’ per uns dies la crisi nostra de cada dia, però encara que solament sigui per uns dies, la deixem de costat, ja que pesem solament en els nostres fills i fem el cor fort i traiem un bitllet de cent pessetes, que segueix fent olor de nou de la bossa de mama; per fer al nen feliç, ja que ell solament vol ‘matar un patito de goma’ o dos.
Però la realitat és dura i la barraca de fira pot ser una prolongació de l’anomena’t: ‘Dame pan y llamame tonto’
Pot ser, l'extensió que un poble entretingut amb futbol, pa i circ, és més inofensiu i manipula ble.
El poble deixa de pensar en la seva maleïda lletra, per dies no pensa, que fa mesos i més mesos, fins i tot anys,que ni un matí, ni l'altre, tindrà un maleït treball, i ell a la seva edat ja s'ha acostumat a estar en el bar de la cantonada, saben que la hipoteca a la fi igual podrà amb ell i amb una mica de ‘sort’ tindrà com a ‘premi’ una maleïda barraca o el puto carrer
Tot això i més, el futbol, els focs artificials, les llagostes i altres luxes, seran una gran Festa Major per a uns pocs i la barraques de fira i de la misèria seran, per a masses, una manera de fer-nos oblidar per uns dies, que vivim en un món, que cada dia més que malvivim, s'assembla a un maleïda barraca de merda
Per cert Quim, em deia un amic: “Per una vegada crec que el poble distret comporta beneficis”
I jo li vaig dir: “Creus que no està distret pensant tot l'any amb la seva panxa?”
Escolta: “Quan el poble aquesta distret, pensa?
Però quan collons ha pensat un poble, amic?
<!--[if !supportLineBreakNewLine]-->Ah clar, per això tenim el que tenim…
Mereixem el que tenim? - em va preguntar
No ho sé amic, però comença a importar-me molt poc si ho mereixem o no.
Quim Pedret i Rovira
Estic comprant un submarí per a fugir lluny i per sota de les estovalles
0 comentarios