Un Oriol a Roses, un Pujol en el Parlament i ‘Els altres Catalans’

Oriol Pujol i Ferrusola , Diputat de CiU

Març 14, 2010

Foto: El Quim

Un Pujol a Roses…

Benvingut Oriol

El dia 3 de març, l’Oriol, es va sorprendre, per la quantitat de gent que es va desplaçar al Teatre Municipal de Roses, per estar a prop d’ell. Crec que l’organització, no va creure en el poder de convocatòria de l’Oriol, ja que aquesta conferència es tindria d’haver realitzat, dins del mateix Teatre i no a al vestíbul. Val a dir, que el temps no acompanyaba gaire, pero l’ocasió, possiblement única, de tenir a Roses un polític de la talla de l’Oriol, abrigat per un Santi Vila, com puntal de la política a Figueres i Girona s’ho mereixien. Ells dos, tenen un present i futur envejable dins del Parlament català. Ell va posar de manifest els punts amb més carència de Catalunya. Va fer una petita pinzellada al poble de Roses i va esmentar alguna vegada a la bona regidora Montse Mindán. L’Oriol no es va parlar gairebé gens del present, ni del futur de Roses.

L’Oriol va admetre, que als polítics els tenim d’utilitzar, ja que ells estan al servei del ciutadà i a més de sofrir-los, els paguem, “No oblideu que pagueu el meu sou” -va afegir – Va fer un retrat de la situació passada de Catalunya, del seu present i del seu incert futur, donat aquests darrers pactes que s’han produït i es podrien tornar a produir, ja que com bé sabem o alguns tindrien de saber, estem en un país parlamentàri i no presidencialista. Es de agraïr que polítics, com ell, dediquen el seu temps, -el que podrien gaudir amb les seves famílies- a recórrer la geografia buscant el convenciment i el vot de la gent, que en el millor dels casos, se li està passant l’empipament en vers a ells i que amb una mica de sort els hi poden donar el vot, o al menys sortir de casa.

 

Oriol Pujol a ‘tiro’ del Reynal   Foto: Quim Pedret

 

Vull remarcar la seva facilitat per improvisar algun tema local, ja que en cada població que visiten, normalment desconeixen la seva problemàtica més particular, i Roses no podia ser una excepció. Però l’Oriol en va sortir bastant airós del tràngol. El discurs en si, va ser monolític i enllaunat -cosa normal en aquest tipus d’actes- i una mica inúti, quan ja cuant tens les opcions polítiques coll avall, digerides i potser no et tenen de convencer de res.

 

Benvingut Pujol

Pujol Ferrusola es la mà dreta de Mas i ha deixant de ser el seu ‘dofí’. Pujol és present, i molt llunyà d’aquell jovenet, que als seus 29 anys, va ser cridat per en Jordi Pujol, per a formar part de l’equip de govern de la Generalitat.

El Diputat Pujol, és un home amb criteri, força, coratge i es va desmarcar -lògic- de la política que va mantenir al President Pujol més de 20 anys, al cap de la Generalitat. És molt difícil ser un bon polític, si al teu costat tens un home, que gairebé per tots, ja ha entrat en la història moderna de la política de Catalunya. Si alguns van mal pensar o van veure en Pujol Ferrusola, una línia successòria-monàrquica, com ‘els Pujols’ de tota la vida, estaven equivocats. L’Oriol Pujol sent simpatia per ‘Sobirania i Justica’- partit de caire independentista- , però alhora també sent gran admiració cap a Jordi Pujol i Soley, el seu pare, no en va, Oriol Pujol és el 4º fill del matrimoni Pujol-Ferrusola.

Oriol Pujol, va fer autocritica i va recordar la pèrdua de poder per part de CiU i les coses que no es van fer massa bé en els anys que a Catalunya es van formar -cosa inusual- dos ‘tripartits’, al 2003 i al 2006. “Si bé va haver un temps de dol que es maleïa un tripartit, aquest dol ha desaparegut, a força de treball, voluntat i il·lusió de tota la gent de CiU, no ens hem quedat amb la mans creuades” -i va afegir- “Hem perdut, vam perdre, si no formarem formar govern, és que vam perdre i en això no valen les excuses” 

Benvinguts als reptes cap a la Plaça Sant Jaume…

Al ciutadà cal donar-li mil i una raons vàlides, perquè et vulgui escoltar i entendre, i es per això que els polítics tenen de recordar que el veritable mèrit, no està en el discurs fàcil i après. No. L’aplaudiment fàcil, és massa fàcil, valgui la redundància. No si val. No hi ha molt de mèrit anar a casa d’un mateix, per a dir el bonica que és la nostra casa. Aquest vot i aquesta confiança, ja es té guanyada per endavant. Faltaria més!

És per això, que ‘els Pujol’, ‘els Mas’ i d’altres, que recorren el país, ho han de fer amb l’esforç d’anar a buscar al ciutadà cara a cara. Han de anar on no t’aplaudiran, o al contrari, on els poden ‘mossegar’. En els llocs difícils no es val l’ensabonat, rentat i pentinat.

Tenen de sapiguer trobar la confiança perduda i el vot de l’emigrant, el del que està fastiguejat, el del que se sent català, o no; el que del seu pare era murcià, o no; el que no parla català, o si; el que no està aquí, però vota des-de fora, al seu país Catalunya; el de la gent que es va sentir traïda, ja que de bona fe , van donar el seu vot sagrat, i altres varen fer estranys pactes

Cal buscar, el català que com que paga impostos, com tot deu, vol ja solucions als seus problemes, vol respostes clares a la fam, l’atur, l’hipoteques o a les tres coses alhora. Si hi han respostes a la crisis a curt termini, que es digui quina es la sol.lució, el demès son egoismes electorals. A molts catalans, no li valen els somriures, ni imposicions -encara que em dolgui dir-lo- no li val que li diguin: "Digui’m.ho en català o retoleu-meu en xinès o mandarí", -com deia en Jordi Pujol: "Això, ara no toca".

Politics, sigueu benvinguts a la recerca de “Els altres Catalans”

La tasca és molt difícil i molt més quan t’has d’enfrontar al ciutadà i al vot que es troba en els extraradis de les grans ciutats, com Barcelona, Hospitalet o Cornellà. Que en deu ser de difícil buscar algú que t’escolti a barris marginals, com ho son ‘La Mina’ (Sant Adrià de Besòs) o ‘Sant Cosme’ (El Prat de Llobregat) -que es va començar a construir al any 1964**. Difícil? Si, i molt, però el politic que mobilitzi aquest vot, començarà a fer una Catalunya per tot.hom. Aleshores no solament guanyarà les properes eleccions, sino que haurà guanyat la confiança de tanta gent que es un dia es va marginà o es va auto-marginà, i que mai surt a cap foto…ni tan sols en blanc i negre. I si te ‘foto’, per desgracia, per alguns, es la de alguna fitxa policial.

 

La cara i la creu dels voltans de Barcelona

Barri de San Cosme i l’Avinguda Peerson

“Hi ha que buscar el vot difícil o el gairebé impossible. Aquest és el camí del polític guanyador”. Quim Pedret

Tots recordem el Madrid-Barça, no fa molts anys, Si? Ronaldinyo no van ser ben rebut, cosa absolutament normal, després de noranta minuts, i diversos gols de bandera, ‘el gaucho’ va ser aplaudit per la majoria dels ‘merengues’. Va ser una tasca molt dificil, pero ho tenim gravat en la nostra retina”

Pujol a Roses       Foto: Quim Pedret

Si es saben donar solucions i guanyar el crédit i la confiança del poble, dins d’aquesta fotuda realitat, que no ens deixa veure quasi res, aquest partit o aquest politic que ho asolieixi, podrà fer un govern sense crosses.

Si no es així, si fessim teatre o comedia, tots els discursos a casa dels amics, els de l’aplaudiment fàcil, el de la foto de familia o la palmadeta a l’esquena de l’amic alcaldable, tot això haurà estat en va i possiblement haurà sigut un viatge a cap lloc.

El que vulgui estar a la primera fila, sigui CiU o alguna altre opció politica, per optar a fer govern a Catalunya, te de tenir molt present, com deia en Paco Candel*, que encara, avui en dia, hi han moltíssims catalans que viuen al barri de Sant Cosme i no a la Avinguda Person, en Paco Candel*, els va anomenar: ‘Els altres catalans’ (1964)**

 

Un gegant, el Paco Candel*

*El mateix que va escriure: “Un Charnego en el Senat” (1981) En 1983 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i en 2003 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Afiliat al PSUC i Senador. Va neixer a Valencia i va morir l’any 2007 a la ciutat de Barcelona.

Quim Pedret de Roses, desde Vilajuïga