Blogia
Joaquim de Catalunya

Raimon, al Liceu, by Quim Pedret

octubre 7, 2011

L’Home que va dir NO

El cantautor valencià Raimon Pelegero Sanchis va posar la seva veu a una època. Va fer que la paraula 'vent' es convertís en un manifest contra Franco. Ara, en complir els 70 anys, torna als escenaris, entra al Liceu i mira enrere i es pregunta com va poder resistir tanta indiferència a partir de la transició..
Raimon és un home jovial, rialler, i sobre caràcters les edats es posen lleument. viu una mica rapat, com si adeqüés el seu cabell perquè el vent faci el seu viatge més ràpidament. Entrevistar a Raimon es … ¡¡quin tipus més collonut!!; es passeja per Barcelona cantant. I quan el veus, entens que hi hagi aquesta unanimitat sobre el seu caràcter i fins i tot sobre la seva vida, es solidari i alegre, no és ni de lluny un ser solemne amb el qual de vegades associem a un d’aquells que canten versos de poetes molt solemnes. Atrevir-se en aquest país (en el que parla català i en el que parla espanyol) amb poetes com Ausiàs March i com Salvador Espriu, revela un nivell d’exigència intel·lectual i sensorial que està molt per sobre d’altres atreviments.

 

Xátiva mai ha deixat de bategar, i tot el que és sabor abans de parlar resulta mediterrani. Una conversa llarga i molt còmoda; Raimon no imposa els seus ritmes, deixa que el so del que es parla vagi embolicant el seu propi discurs, i de tant en tant riu les seves pròpies ocurrències i celebra les alienes. Ara, Raimon, que ha reunit fa poc tot el que va cantar, i que mai ha deixat d’estar en els escenaris, mira cap a enrere i es pregunta com va poder resistir el bombardeig de la indiferència, sobretot a partir de la transició: abans, en el franquisme, era fins a cert punt lògic que se li tanquessin les ràdios i les teles; però després, què va passar?
Ara, quan es van a complir els 50 anys del seu històric recital en l’Olympia de París, torna als escenaris. El Liceu li obre les portes el dissabte 8 d’Octubre en un concert que serà “únic”.
Comencem a parlar, de quan declarava en les seves lletres: “He deixat a la meva mare, sola, en Xátiva, al carrer Blanc”.

 

Què va passar a Xátiva abans que fossis en Raimon?

Vaig ser l’últim de la família. La meva mare em va tenir quan ella tenia 47 anys, i suposo que em van engendrar perquè el meu pare acabava de sortir de la presó. Ja tenien tres fills, i un altre que va morir molt petit. Hi havia set anys de diferència entre el meu germà anterior i jo mateix. Era el petitó de la família, una joguina. Entabe i sortia per les cases veïnes, era el més acaronat del carrer. Vaig ser al col·legi dels claretians, i un dels capellans li va dir al meu pare: “Aquest noi val, ha d’estudiar”. Feien classes a nois d’entre 6 i 10 anys. Abans, a l’escola de ‘cagons’, la guarderia, una ex-monja m’havia ensenyat a llegir i a escriure; així que als sis anys ja em defensava, sabia llegir, escriure, sumar, restar; així que, quan vaig arribar als claretians, aquell capellà ja em va veure molt fet i li va dir això al meu pare; així que vaig seguir estudiant, i vaig arribar a la Universitat de València, i vaig fer Història.

 

Així que això va ser Xátiva?

Si. El meu pare era el president de la banda de música, i ja saps l’important que és això a Castelló. El meu germà el major tocava la tuba, després ho va deixar; l’altre tocava el trombó; a l’un altre li agradava la dansa… A tota la família li agradava això, la música. A mi, de petit, em donaven la flauta i el flautí. A València es diu que els valencians sempre caminem amb un xiulet o l’altre. També feia teatre, i ràdio: vaig estar en una xarxa d’emissores a Xátiva, la REM (Xarxa d’Emissores del Moviment); vaig intentar entrar i em van corregir molt l’accent: calia parlar en castellà.

Com va marcar a la família aquesta estada del seu pare a la presó?
Érem vermells tots. Al meu germà petit li van dir els capellans, quan tenia vuit anys: “Tu, calla, que ets un ‘rojillo”. Dir-li això a un xaval que no sabia gens de res havia de marcar. Fins i tot el que va comentar que jo havia d’estudiar els va assegurar als meus pares que no em donava millors notes perquè ells no anaven a missa. Entre nosaltres estava sempre aquesta por que es va instal·lar en la societat espanyola a partir dels anys trenta i quaranta, aquesta por que va estar sempre present. I record que la meva mare deia alguna cosa que jo no comprenia, però que després vaig entendre perfectament. Ella deia: “Aquest senyor podia haver parat després de guanyar”. Però no va parar: va matar a un germà del meu pare, va haver-hi una repressió tremenda. Després, en el Batxillerat, vaig escoltar això que havíem de ser “meitat monjos, meitat soldats”, el de “Espanya, una, gran i lliure”…

 

I l’hi vas creure?
Amb 10 o 12 anys com no t’ho has de creure. I quan el meu pare m’escoltava es cabrejava molt. “Para què t’hauré deixat estudiar!”. Hi havia grans discussions. El meu pare em cridava: “Que t’estan enganyant!”.
Què era el seu pare?
Ebenista, tenia un taller. Era president del Sindicat de la Fusta, a Xátiva. Quan es va produir l’aixecament de Franco li van requisar les màquines. Li van confiscar els mobles que tenia i li van ficar a la presó. Era anarcosindicalista, i la família de la meva mare, socialista.

 

I com era la teva mare?
Molt intel·ligent, oberta; mai es va sorprendre que vinguessin a veure’m francesos, anglesos. Una dona molt curiosa. Li encantava menjar del que no hagués menjat mai, formatges francesos. Amb una gran capacitat de treball. Hi havia set persones al seu càrrec, i no tenia rentadora, no hi havia aigua potable a casa. Aquestes coses els donen a els qui les sofreixen una gran fortalesa.
Vostè diu que gran part de les seves cançons són sobre la por. Però irromp amb ‘Al vent’, que és un cant de joventut.
Jo tenia 18 anys quan la vaig fer. I va ser possible per l’ebullició que hi havia a la universitat, a València. Es produïa un re-descubriment, entrava en joc la generació que perd la por. Nosaltres ho hem viscut com a reflex de la por paterna, però érem uns oncles de 18 o 19 anys i irrompíem en un tipus de societat en la qual cal anar a la contra. En aquest clima vaig fer Al vent. M’agradava la música i la poesia, i anava amb la guitarra al castell de Xátiva. Llavors hi havia arrossars al voltant –ara, ja no–, i estaven plens d’aigua, com si estiguessis davant un llac. Vaig escriure allí uns versos horrorosos, que vaig trencar; però anava constantment a escriure versos, i quan acabava sentia com que aquell era el meu treball. Ho complia, i després anar a escola era com un complement. Llavors tindria 14 o 15 anys; un professor de literatura ens va fer llegir a Sartre i a Camus. Al voltant hi havia l’atmosfera que va fer néixer finalment aquesta cançó, que és com un desig d’anar contra l’adversitat… “Al vent, la cara al vent, al vent del *mon…”

Com la vares fer?
Anava amb moto, en el seient de darrere. Estava amb un noi asturià amb el qual m’havia trobat en el menjador del *SEU, i li vaig convèncer perquè vingués amb mi a Xátiva –“aquest sí que és un paisatge”–. Era un 20 d’octubre. Jo portava la guitarra i vaig començar a rascarla, i quan vaig arribar a Xátiva vaig escriure la cançó.

 

Donar-la a conèixer sí que seria una aventura.
Hi havia a Barcelona una casa de discos, Edigsa, obstinada a fer néixer una cançó en català. Eliseu Climent (intel·lectual, promotor cultural valencià) tenia contactes, i també Joan Fuster, l’escriptor. Ells ho van fer possible. Jo vaig escoltar el meu primer disc a casa d’Eliseu, perquè no tenia tocadiscs. Bé, abans els de la casa de discos van voler fer uns arranjaments a la italiana, i em vaig negar. Quico Pi de la Serra em va aconsellar que ho fes com jo volia, i finalment l’enregistrament va sortir al meu estil, amb la meva guitarra, i llavors amb guitarra sola no hi havia res. Però jo volia que sortís sense adulterar-la.

 

I això que et passa per el cap en el seient posterior d’una moto es va convertir en un emblema seu i del seu temps.
Als artistes en general se’ls sol identificar amb una part del que han fet, i de vegades, amb una part mínima. Però, sí, l’impacta va ser enorme. I després, silenci.

 

Silenci?
Després de la dictadura es va instal·lar la sensació de que ja ho havíem fet, que ara ja no tocava seguir tocant la guitarra. Es va instal·lar aquest tipus de raonament: contra la dictadura, aquests tipus van fer el que calia fer; però una vegada que no hi havia dictadura, què cony fan aquí? Fora, prou!

 

Una destinació difícil.
Sí, es pensava que la destinació lògica de l’artista després de la dictadura era que ho tanquessin amb tots els honors en el museu de la resistència, o que hagués mort. Em van oferir coses perquè deixés de cantar. Però si el que jo volia era seguir cantant, com ho anava a deixar ara!

 

Com et vares salvar d’aquesta jubilació precipitada?
Gràcies al públic, i gràcies al meu esforç i al de la meva dona. Si al costat hagués tingut un altre tipus de persona diferent de Analisa no sé què hagués fet, però sens dubte no hagués fet el que he fet.

 

Vares percebre un intent de ocultament…
Si. I a més ho vaig viure malament. Ho vaig viure amb gent que mai hagués pensat que anava a tenir aquesta actitud amb mi. I em sembla que aquest ocultament no es va trencar fins a 1992 o 1993. Va haver-hi tants pactes tàcits, tants pactes de debilitats. Perquè la transició va ser un pacte de debilitats: l’esquerra no sabia què tenia, perquè venia de la foscor, i els franquistes i els seus deixebles tampoc sabien què cony passava, perquè vivien en una bombolla, fora de la realitat. Llavors es va produir una espècie de pacte de mínims entre les dues debilitats, amb tot el que això suposa. Ara es comença a parlar de coses que en els vuitanta no sortien en cap lloc.

 

QuimPedretRaimon

Raimon Pelegero Sanchis

 

Perquè el franquisme no ens ha abandonat mai?
Jo crec que està latent.

 

En què ho veus latent?
En la negació de la diversitat. Hi ha una part de la ideologia que fa possible que Franco estigui present; per exemple, en la reacció que s’ha tingut enfront del matrimoni dels homosexuals. Si es volen casar, que es casin! Un amic meu diu: “Si ja només es volen casar els capellans i els homosexuals!”. La mateixa reacció que ha produït l’Estatut: abans de saber de què anava, ja es va produir una reacció en contra; abans que se sabés de què anava, ja era inconstitucional! La base de tot totalitarisme és la negació de la diversitat, i en el cas de Franco era l’afirmació d’una sola religió, d’una sola llengua. I aquí ho tenim, una altra vegada.

 

Una decepció?
Decepció, no. Com vinc de les classes populars, mai vaig tendir a fer-me moltes il·lusions; però una mica fotut sí em sembla. Decepció és una paraula molt gran.

 

Després de l’èxit de públic obtingut en la presentació del seu últim disc “*Rellotge d’*Emocions” el passat mes de març en el Teatre Tívoli, Raimon torna en concert aquest mes d’octubre, i ho fa debutant en el Gran *Teatre del Liceu, un marc incomparable per gaudir de la seva veu i de les seves cançons.
En el concert programat el cantant de Xàtiva cantarà, acompanyat pel seu grup de músics habituals, gran part d’aquestes noves cançons, juntament amb les seves cançons més conegudes.

 

Una altra cançó teva molt important va ser aquella ‘Diguem no’. A què caldria dir no avui?
Jo deia no a unes quantes coses molt concretes. A la por, que crec que encara existeix; a la sang; a aquesta violència que veiem avui a l’Iraq, per exemple; al pensament que xifra tota solució en la guerra; a la gana, contra la qual ningú fa gens, i a la presó sense justícia. Sobre això es va fer aquell himne, i fixa’t si està d’actualitat. Però aquesta cançó parteix de la meva pròpia convicció: jo sóc qui diu no; primer ho dic jo i després ho diu l’himne, “*diguem no”. A mi em sortien cançons de tipus general, declaracions de principis; era incapaç de fer cançons sobre la guerra de Vietnam, per exemple, i me les demanaven. Feia cançons sobre l’amistat i l’amor, i segueixo fent cançons sobre el que em mou.

 

És curiós, és un poeta de l’amor i de l’amistat, i la gent ho celebra com un cantant reivindicatiu.
Influeix molt en la imatge que es transmet el que diuen els mitjans de comunicació. El cúmul de prohibicions i de dificultats que se’m van posar en un moment molt llarg de la meva vida fa pensar que jo mai vaig cantar a Ausiàs March… Crec que no hi ha hagut, i encara no hi ha, la suficient informació a Espanya sobre el que fem els que cantem en aquesta llengua. No hi ha una informació que arribi de tot arreu; segueix havent-hi una bipolaridat Madrid-Barcelona, i pesa molt més Madrid que Barcelona. Això repercuteix sobre el meu treball.

 

Tornem a Xátiva. deixes a la seva mare, sola a Xátiva. Ho vares posar en una cançó. Devia ser molt important.
Em va costar molt. Als 26 anys vaig tenir una discussió molt forta amb ella. Estava vídua, i era d’aquestes dones que preferien viure soles que viure a la ciutat.

 

Una cançó molt autobiogràfica.
Xátiva sempre ha anat amb mi. Amb el temps pot haver-hi el perill que et portis la Xátiva que no existeix, la de la teva infància, la de la teva adolescència. Allà va ser on em vaig formar; allí vaig veure la primera llum, els primers animals, els primers humans, i això ho portes sempre amb tu inevitablement. En el Batxillerat sentia des de qualsevol lloc les campanes del col·legi, i ara no sentiria gens perquè està tot construït. *Xátiva sempre està amb mi, i estaria més si hi hagués un color polític diferent governant allí…

 

I què va ser València?

Va ser el despertar de la joventut, de l’amor. Ja començava a tenir certa capacitat pel enamorament, i sempre vaig ser molt enamoradis. Vaig tenir uns professors esplèndids: José María Jover, Miquel Tarradell, Antonio Bieito, Antonio Gómez… Allò era Oxford! I a més érem molt pocs oncles, amb una possibilitat acollonant de relacionar-te amb el professor. A València em vaig trobar amb el teatre, amb gent com José María Morera o amb Sanchís Sinisterra; vaig conèixer la cançó francesa, vaig tenir accés a la música clàssica… Hi havia un problema: volien que parléssim en un sol idioma; un professor de literatura, que era esplèndid, ens va dir que havíem d’intentar parlar en castellà sempre, perquè si no la sintaxi se’ns podia perjudicar… A València em vaig trobar amb un grup de gent que es decideix a reivindicar el que ens havien negat.

 

I això li va fer comprometre’s.
Sí, però ja havia fet Al vent, que només va ser feta per cantar, per expulsar una necessitat gairebé fisiològica de l’adolescent.

 

El de la llengua va ser el que més et va pertorbar?
No. El meu pare no va ser a la presó per la llengua, sinó per la ideologia. Va ser una qüestió més àmplia, més cultural. La primera vegada que vaig sentir parlar d’Ausiàs March tenia jo 20 anys. I no a la universitat, sinó en una commemoració del cinquè centenari del poeta.

 

En aquell ambient, per què penses que vares aconseguir notorietat?
Era un moment en què no hi havia altres coses, era una veu nova; jo crec que trencava el paisatge sonor d’aquella època, la gent va trobar en les meves cançons la música que li agradava, i tot això barrejat amb una joventut que entrava en un tipus de societat acollonada per la postguerra…

 

La sensació que teníem teva llavors teva, era de algú molt seriós, molt conscienciat, com es deia en aquells temps…
Jo sóc un tímid que riu. Fixa’t que vaig escollir poetes com Espriu i com March, dos oncles tenebrosos. Un tímid que riu i escull aquests poetes.

 

Li van elogiar molt ràpid gent com Celaya, Ferro, Aranguren… Com ho va rebre?
Vaig acceptar els elogis, però no me’ls vaig acabar de creure. Al juliol de 1966 vaig actuar en l’Olimpia, una setmana després de Bob Dylan, i això va internacionalitzar el meu nom i va repercutir aquí. Vaig entrar, per així dir-ho, en el circuit internacional. Vaig viatjar a Estats Units, a Japó, a Amèrica Llatina, a Suïssa, a Mèxic…

 

Hauria de ser un cop d’ego.
No ho sé, hauria d’anar al psicoanalista. La veritat és que abans Alberto Oliveras (comunicador radiofònic, agitador cultural) m’havia portat a un restaurant i em va presentar a Joan Miró. Era 1964. Em van portar allí perquè pensaven que podia fer carrera en francès, i ho van intentar perquè el tipus de cançó que jo feia podia interessar allà; però després em van proposar cantar en anglès… O sigui, que tenien la tendència a proposar-me cantar en una llengua diferent a la meva. Bé, doncs aquella vegada em vaig trobar amb Miró, i ell em va dir: “Hem de fer alguna cosa junts”, i jo em vaig preguntar: què podrem fer junts aquest senyor i jo, si ell no toca el contrabaix? Bé, doncs em va enviar una litografia a Xátiva; va servir per a la portada d’un disc que jo havia fet amb poemes d’Espriu i que Edigsa va guardar durant un any perquè els considerava elitistes.

 

Aquesta internacionalització va posar en guàrdia al franquisme.
Si, potser. Però també em va protegir. Em prohibien, però no em maltractaven en els interrogatoris.

 

Un moment clau va ser quan amb la Salomé vares interpretar ‘S’en va a anar’ en el Festival de la Cançó del Mediterrani, en 1963.
Va ser a Barcelona, en el Palau de Congressos de Montjuïc. Havien seleccionat una cançó en català, i la meva companyia de discos em va proposar per interpretar-la. Em van convèncer, a pesar que jo creia que aquest no era el lloc per a les meves cançons.

 

Conseqüències?
Que va haver-hi major control sobre mi. Van posar una lupa sobre el meu nom. Podies publicar coses minoritàries; però quan saltaves aquesta tanca, ja s’estrenyia el control. Van controlar els meus viatges, van tenir més consciència que havien de vigilar-me.

 

En el llibre d’Antoni Batista ‘La construcció d’un cant’ (La Magrana) es revela que el Capità General de Catalunya va ordenar que se et vigilessin, que no s’emetessin les teves cançons, perquè atemptaves contra la unitat de la pàtria.
I jo no sabia que existia aquest document; ho va trobar Batista. Jo percebia que molt simpàtic no els queia. Hi havia una dificultat, i jo era conscient que estava lluitant contra la dictadura amb els meus mitjans, i vaig intentar ser astut: vaig actuar en universitats, vaig evitar els teatres o els llocs on ells podien intervenir més directament. Havies de demanar permís per demanar permís! I de vegades arribaves als llocs i havíem de tornar a guardar els altaveus. Si no haguéssim tingut aquella energia, *Analisa i jo no haguéssim seguit, però seguim.

 

Quan et vares adonar que eres un artista, que la teva veu representava un estil?
Això va ocórrer des del principi. I era conscient que el que estava fent no tenia res a veure amb el que existia en el paisatge sonor d’aquest país. Escoltava altres músiques: francesa, americana… Des del primer que faig sé que no estic fent res que se sembli al que es fa. Ni millor, ni pitjor: no es fa.

 

Sembla que l’elecció d’Espriu resulta òbvia: una llengua per a un esperit…
I vaig fer la part més lírica d’Espriu, el nucli de la seva lírica. I després vaig triar a Ausiàs March, que no havia escrit els seus poemes per ser cantats, sinó per ser llegits. I feia uns versos que et posen els pèls de punta, fascinants: caçava versos lapidaris.

 

Dos poetes i dos riscos.
Em deien que triar-los em podia allunyar de la gent.

 

Com va ser la seva relació amb els companys que vares tindre al voltant?
No va haver-hi molta convivència. Pi de la Serra és el meu amic, ho va ser l’Ovidi Montllor, ho sóc de Joan Manuel Serrat, i va haver-hi aquell incident quan es va posar a cantar en castellà (arran de la proposta perquè Serrat representés a Espanya en el Festival d’Eurovisió)…

Com vares viure allò?
Ho varem viure malament, perquè va passar d’improvís, i ho varem sofrir perquè va tenir conseqüències en la relació amb el públic. Molts van pensar que començaríem a cantar en castellà per donar després el salt a Madrid. Després, això va passar; Serrat, de fet, no va ser a Eurovisió, i l’assumpte va passar de llarg.

 

Com es va reconstruir?
En el fons seguim en el mateix lloc, cadascun amb les diferències que vulguis, en les lluites per les llibertats i cadascú a la seva manera. Jo tinc un afecte personal per Joan Manuel, i aquest afecte està molt per sobre de totes les coses.

 

Com és ara la relació?
Bona, absolutament bona. Quan vaig fer els meus recitals, de seguida va venir. I jo aniré on ell em digui. No hi ha problemes amb Serrat i sí molt afecte. Sabem que som dues persones diferents, i no tots hem de fer el mateix i anar de la mateixa manera.

 

Quan va morir Franco, ja eres tot un clàssic; però s’acaba l’enemic comú…
Si un pensés que es lluitava només contra la dictadura i no per la democràcia i les llibertats! S’acaba la dictadura, però la lluita per la democràcia no s’acaba mai. Mai hi ha suficient democràcia. Fins a 1979 em van prohibir recitals. Al febrer de 1976 em van permetre a Madrid només un dels quatre recitals que estaven previstos. En 1978 vaig demanar el Palau d’Esports i em van dir que allò era per fer esport, no per cantar, i el dia que jo ho hi havia comanda va cantar María Dolores Prada, que és tan esportista com jo… Aquestes coses van passar fins a 1979, quan es van produir les eleccions municipals. A partir d’aquí es va arribar a un pacte estrany en virtut del com alguns sobràvem, o ens havíem de fer diputats o senadors. Tu quin cony feixos cantant? Fins als noranta es produeix una travessia del desert: comptava amb el públic, però vivia a part dels mitjans, amb el que això implica.

 

Com has viscut això?
De vegades, malament. No estava en la professió de manera normal, però feia el que havia de fer. Però no em penedeixo. En els vuitanta hi havia seguidors que volien que jo repetís sempre les mateixes cançons, i em vaig negar. Si no insisteixes en les noves cançons, no hi ha manera que les difonguis.

 

Les teves actuacions a Madrid donen idea de l’evolució del clima polític.
El primer concert anava a ser en 1965, organitzat pels Amics de la Unesco, en el Teatre de la ‘Zarzuela’. Va haver de fer-se en un local de Tirso de Molina. En 1968 vaig actuar en Econòmiques, en la ‘Complutense’, un concert en el qual sembla que va estar tothom. De 1968 a 1976 se’m va prohibir cantar. En 1980 vaig actuar en el Teatre Alcalá; van venir Javier Solana i José María Maravall; allí vaig conèixer a Manuel Vicent, a través de Julián García Candau. Fins als noranta no vaig tornar a actuar a Madrid…

 

I en 1997 vas actuar en ‘Las Ventas’, en l’homenatge nacional a Miguel Ángel Blanco, regidor del PP assassinat per ETA. Va haver-hi un gran escàndol perquè et va xiular part del públic. Per cantar en català. Has reflexionat sobre això?
Ho he intentat analitzar. Analisa (la seva esposa) no tenia clar que hagués d’anar. Era unitari, estaven tots, va ser el que li vaig dir. I vaig anar. Em vaig negar a anar a la Moncloa, amb Aznar, això no ho vaig voler fer; però em semblava que jo havia d’estar allí. Havia passat una cosa tétrica i terrible, aquell assassinat de Miguel Ángel Blanco. Era una mort anunciada, un xantatge absurd: o la independència, o mato a aquest home. Qui són ells per decidir qui ha de morir i qui ha de viure… I jo havia tingut feia anys gent a casa que pertanyia a l’ETA.

 

I vas escriure aquella cançó, ‘Tots els colors del verd’, sobre Euskadi…
Que era la cançó que vaig cantar en ‘Las Ventas’, perquè la considerava adequada. El que va passar amb mi i amb Pepe Sagristà va demostrar que alguna cosa no funcionava, no s’acceptava el divers: a un se li xiulava per comunista, i a l’altre, perquè s’havia manifestat contra la dictadura, per cantar en una llengua diferent a l’espanyol o per dir “gora Euskadi” en una cançó… I jo he dit que cal buscar la pau, i he dit: “Cantarem a la vida del poble que no vol morir…”. No havia de forçar gens per estar en aquell lloc… El que va succeir em va fer mal personalment.

 

Algú et va demanar perdó?
No. Em van fer arribar algunes declaracions.

 

Et va dir alguna cosa Aznar?
No. Álvarez Cascos sí em va manar un casset amb unes declaracions seves condemnant l’esbronc.

 

Han passat bastans anys. Com veu les coses ara?
Igual o pitjor des del punt de vista del respecte al divers. La no acceptació de la mentida pel que fa a la invasió a països per par t de Estat Units o de les causes de l’11-M estan generant un clima que no pren més perquè la gent té un nivell de vida que impedeix que s’encengui la gasolina que estan escampant per aquí. Estan creant un clima d’odis mutus.

 

Raimon, hi ha alguna cançó que et segueixi emocionant?
Potser ‘Al teu país d’Itàlia’, aquesta que diu que deixaré els llibres per abraçar a una noia.

 

L’Analisa? (la seva esposa)
Jo li deia que era Claudia *Cardinale, però no ho va creure ningú. Hi ha aquí certa autoironía que m’agrada.

 

Què suposa Analisa per a tu?
No l’hi diguis a ella, però crec que Raimon seria impensable sense ella

 

Pujat per el Quim Pedret i Rovira

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres