Joaquim de Catalunya

Radio Vilamalla 107.9 FM i a www.onavilamalla.net el dissabte a les 12 del migdia, en el programa ‘El Temps i ‘algu’ mes"

Quique Pedret Tena i els seus companys amb la seva musica popular de les terres del Ebre, recorren Catalunya. El NOI (Quique) el podreu escoltar el dissabte19 de Novembre o clican ara mateix a la fotografia de la Barraca (El seu nou CD). El proper concert de rellevancia de "El Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferrereries" serà el proper mes de febrer del 2012, al Palau de la Musica de Barcelona.

Quiqueu la Barraca per sentir l’entrevista amb el Noi (Quique Pedret i Tena)

Lo NOI

Quique Pedret i Tena (Tortosa, 1967). Cantant, instrumentista i biòleg. Ha cantat i tocat la guitarra en formacions de ball. Va ser Enrico Provinciale (La Taverna d’Enrico) integrant-se posteriorment al grup (1997) en el paper de Josep Cid i Fonollosa lo Noi -l’altra veu solista i instrumentista variat.

 Quico EL CÉLIO

Artur Gaya i Iglesias (Tortosa, 1956). Cantant i lletrista, periodista i gestor cultural. Ha anat en diverses formacions musicals de cançó, rock i música per infants. Des del 1992 interpreta el personatge de Paco Calbet Quico el Célio, que és també una de les dues veu solistes del grup.

El MUT de Ferrereries

Jordi Fusté i Mateu (Tortosa, 1960). Guitarrista, professor de música, compositor, i tècnic de so. Ha format part de molts grups i ha col·laborat amb diversos cantants en el camp del jazz, el rock, la música tradicional i altres estils. Interpreta des del 1993 el personatge d’Evaristo Fusté lo Mut de Ferreries.

Fotografies i Texte de Quico el Célio, El Noi i el Mut de Ferreries

Comentaris i pujat per El Quim Pedret i Rovira (El noi de la mare)

Les collanás del oncle Vicentet

Cançó… Cançó? be, no li portarem la contraria

"La Vicenteta de Fabara

i lo Pepe de Roquetes

varen tindre un fillet

lo Vicente de Gandesa… lalalalal"

Premeu lo Vicente dowload per sentir.lo

Pujat per Quim Pedret i Rovira

A qui votarà lo Vicentet?

Cliqueu el Download per escoltar la bestiessa

Un familiar del tio, prenent el solet a Delta de Ebre

Pujat per El Quim Pedret

“I no més votaré quan tots els independentistes ens unim d’una vegada!!" D’acort Anna de la Mota.
"..potser d’una desfeta en sortirà una victòria.." D’acort Maria Antònia Vilà"
…..encara tenim en Puigcercós dins a ERC…Que ha sigut un dels grans responsables, juntament amb en Ridao, de destrossar el seu poble partit…." No tant d’acort Lluís Moya. Puigcercos no es vàlit, tu mateix ho reconeixes.

Podem intentar una entesa entre ERC i Solidaritat. Es posible. Si no es posible, ja ho veurem, el resultat de les eleccions espanyoles i ens diran el que pensa el poble català sobre ERC. Jo he sigut dirigent als anys 90 dins ‘ERC i avui per avui, no crec amb ells. Amb Solidaritat i una unitat de TOTS el catalans SI hi crec. Crec que tenim d’arribar a fer una plataforma per l’independencia amb noms propis i noms nous. Una vegada assolida la Independencia, es te de desfer la plataforma i fer un govern de Unitat del Poble Català i llavors ja sortiran les idees, tots el ventall d’ideologies polítiques, dretes, esquerres, etc. I el model de govern. Ara tenim d’anar per Catalunya passant per les urnes al 2014, despres que en reconeguin a Europa (no tindran cap mes remei que fer.ho) i desprès nosaltres amb maduresa, tenim de triar el que realment volem i comptar amb tots igual el que vivim a a Catalunya, com a qualsevol pais, digueu-li, França, Andorra o altres. No importa. El mes important es treure el polítics rancis i gastats, que alguns son rebotats de un maleït franquisme vells reductes de ’Unión de Centro Democrático’, i es varen ‘aparcar’ a UDC (Uniò Duranera de Catalunya)
NO crec que en Bosch pugui forçar res, ni menys l’Independència a Madrid. Amb la majoria del PP tenim d’estar alerta i seguir el passos del catalans i anticalans de Madrid i dels que viuen a dins a casa (que malauradament encara n’hi han molts) Vist per sobre el panorama i em quedo amb l’opinió de tots tres, a trosos.
Però penso, com be diu l’Anna, que l’única força es estar TOTS units i com diu la Maria Antònia, cal esperar, però esperar treballant, treballant per conciençiar al poble que no tingui por a la paraula Independència, la seva realitat i el que comporta. Ens ho tenim de creure nosaltres mateixos SEMPRE
I sobre tot treure la por de l’independecia als ‘altres catalans’, els que varen vindre de Andalusia o Extremadura, etc i que pensen -com he sentit per el carrer i botigues: "El dia que Catalunya sea independiente, ¿Nos echarán de Catalunya?"
Això es el que el polític vol que pensi la bona gent. Això mateix. Aquesta es la frase maleïda (no la del Puyal de TV3)
En una Catalunya independent hi cabem TOTS, inclòs el russos (la meva dona i el meu fill (català-russ) no viuen al carrer. Son de fora i no es fiquen en si podem o no se independents, Ens respecten les notres deciscions, cultura , llegua i tradicions NO així com el que fant bastants que han vingut de algunes proviencies de España solament a riure dels catalans i a la vegada alguns estan casat amb catalans i amb fils catalans, però ells fiquen la cullerada de la mala llet sempre que podem (tiren merda, perque sempre queda alguna ‘tifa’). Son el tipics faixistes que avans anomenava.
L’independencia o no de Catalunya,la tenim de dicidir nosaltres, els que anem de bona fe i no no els desestabilitzadors de fora, visquin dis o fora. Em aquest els hi tenim de fer el silencio e ignora.los. Tene molt mala llet. POdriem escriure una teis doctoral sobre la seva integritat psiquica
O sigui, el nostre treball es mes logístic i idealista , marcar distancies i de matxacar con tal de desfer la malal llet que arriba de la España rancia. Tenim de fer el discurs contrari del que vol el polític, que ara i abans te el poder i ens domina, ja sigui a Espanya o a Catalunya. El politics ens volen com a xais i ben adormits. Entretinguts amb el futbol i demés mandangues (Criar llana)
Tenim de fer el joc contrari. Com al film l’Expres de Mitjanit i donar voltes a la font, en sentit contrari, no com els altres ximples de la pressò. No hi altra camí. Tots aqui em parlat una mica de ERC. Donç en Benach i d’altres,-la majoria- tindria d’haber cobrat per ser President del Parlament un sou sis vegades del sou base, o sigui uns 3.500 euros al mes i punt. I després, o sigui ara al retira-se com tots deu aa que NO treballarà mes, tindria de cobrar la jubilació de un funcionari, el que pertoqui, ni mes ni menys. El demès es robar al poble.

Algú creu que jo vull per Catalunya polítics amb aquesta barra, El sistema creat per ells mateixos al Parament o al Senat els hi dona aquets dret i en s quedem malaint deus
Tenim de sumar un gra cada dia, i perdre, com deia abans, la POR A LA LLIBERTAT . Malauradament, sembla que hi ha gent que te por ser lliure. Que te por inclòs a parlar. Potser alguns, per defensar la seva feina, tenen de callar , i ho puc entendre, però els que no tenim res a perdre i molt a guanyar, tenim de ser els que fem mes pinya, per tirar endavant el somni dels meus i els vostres avis i crear una Catalunya de collons per els nostres fills. Hi ha feina per 4 anys. La podem fer i tenim de creure que es possible i ARA ja no esta tot per fer, crec que estem fent camí i tenim un moviment social molt fort. Seguim alerta. Perdoneu la llargària de la meva opinió. Que tingueu molt bona nit, o millor dit, un bon cap de setmana

Quim Pedret i Rovira

Vicenç Pedret (visionari), … uns mesos enrrera

Si el PP obté la majoria absoluta, com tot sembla apuntar, s’acaba el seu negociat a Madrid

Mentre les files convergents celebraven l’indiscutible èxit d’en Trias i de la seva gent (enhorabona de tot cor, companys!), un somriure crispat s’arrapava a la ja de per sí tensa cara del líder dels líders. En Duran, amb el seu innat olfacte polític, feia la segona derivada dels resultats i veia com la majoria absoluta del PP a les generals esdevenia una realitat més que virtual.

En Duran ja havia anat preparant el terreny a l’argumentari de la seva elecció (recordem que en el seu cas tot gira al voltant de la seva elecció) com a “moderador” del PP, com a “seny” i “fre” del PP. Però… si el PP obté la majoria absoluta, com tot sembla apuntar, s’acaba el seu negociat a Madrid. Culmina la seva carrera política en el “no res” com a gestor d’uns quants diputats que només han d’anar a pidolar sense res a canvi.

El més delicat per ell, que ha estat en aquests darrers quinze anys successivament defensor del pacte amb el PP, amb el socialistes, i ara volia a tornar al PP, és que se li acabi el “cotarro”. Ja no podrà ajudar a l’alcalde de Vic a aconseguir milions en infraestructures, ni a tots els seus grans amics de l’establishment a tenir contactes de favor a Madrid que és “donde se cuecen las habas”.

I és que electoralment, la versió d’una centralitat catalanament emprenyada, però sense vel·leïtats independentistes, competeix directament amb el vot útil d’un PP que sí que pot actuar de veritat i prometre diners sense mediadors. Així el principal enemic del PP a Catalunya serà en Duran. I els seus amics de la vanguardia hauran de respectar als del PP i no deixaran que en Duran dispari amb bala…

Així doncs, el líder dels líders es veurà atrapat entre un discurs reivindicatiu contra Madrid i els del PP, però a l’hora haurà de ser moderat i políticament correcte.

Tot aquest panorama de centralitat és absolutament destrempant: qui vulgui canvi votarà PP, mentre qui estigui nacionalment emprenyat votarà en blanc o a la Verge del Remei però mai 'al Duran, que representa el pactisme més fosc i pro-espanyol.'

En Duran té la sort que no hi hagi cap opció creïble no friki de l’independentisme. Això afegiria tensió en el front nacional i restaria vots a CiU. Però el cert és que si aquest terreny no l’ocupa CiU, tard o d’hora hi haurà qui ho faci i això pot ser letal. A ningú se li escapa que vivim una dolça primavera electoral gràcies a una esquerra que s’ha fagocitat a si mateixa per mala gestió i incompetència però que com sempre tornarà, quan la dreta hagi fet la feina bruta. CiU té quatre, com a molt vuit anys per ocupar l’espai independentista de centre o es quedarà sense electorat nacionalista.

Però mentrestant en Duran aconseguirà en el millor dels casos una victòria pírrica i haurà de replantejar-se el seu futur. Per mi, té tres opcions:

- Opció Roca: plegar (que ja toca) i muntar un bufet

- Opció PP: plegar (que ja toca) per anar de ministre un temps, i tornar a l’opció Roca

- Opció Eurovisión: plegar (que ja toca) i anar a ocupar una plaça de prestigi a Europa (com la que ha deixat vacant en SK al FMI), i tornar a l’opció Roca.

Duran: Mai guanyaràs de veritat, perquè la victòria sempre és un objectiu comú i tu has portat la política a un terreny obsessivament personal. Per això el teu futur és només teu i nosaltres seguirem esperant i gaudint, que no tenim pressa i tenim molts amics, de la victòria dels nostres.

Vicenç Pedret Clemente (Empresari del vidre)

Pujat per El Quim Pedret i Rovira

La fauna politica

Alguns comentaris amb ‘marro’ sobre determinats temes polítics o els polítics en sí, amb noms i cognoms, venen mes i donen mes joc i ‘morbo’, però crec que els que tenim criteri i no anem desgavellats per el món, passem per educació de aquet ridícul joc i creiem mes en els valors de les persones, que en les mateixes persones i a vegades tenim de passar de les seves misèries. Amb l’experiència de molts anys he vist amb llàstima que no hi han amics dins de la política i es molt difícil tindre un amic polític. Per cert, no creiem en les ‘pistoles’ ni amb les mentides i en el fons no som de la classe anomenada fauna política ibèrica ‘pota negra’.

Desprès d’un dies de descans, vaig decidir deixar de escriure sobre política. L’ ignorància, la intolerància, el nou ric (ex pobre), m’avorreix i molt i a mes amb posa trist. Molts que es dediquen això ho agrairan, podran deixar de fer l’hipòcrita en vers la meva persona. Es que alguns ¡se’ls hi nota tant¡ Ara potser ja podran fer una salutació sincera, igual serà ben rebuda. Alguns alcaldes i ex alcaldes, polítics de mig ral podran inclòs deixar de banda pors, complexes i mancances, que han tingut d’amagar davant de la meva persona. Lògic. A molts els he posat a proba. Sobre tot els que volen que els hi riguin les gracies o vagin al seu cop de ‘pitu’. Sempre es d’agrair un descans per la seva anima en pena. Oi? Cap problema.
El millor es el meu entorn, tot el que fa olor a ART, està dins de casa i es molt mes ‘ric’ i agraït i jove amb edat, esperit i idees, que el fals amic de rialla fàcil a un ‘face’ o al mateix carrer o una punyetera exposició de quadres de ves a saber qui… però el mes gruixut es que alguns politics no saben el que es una foto o un quadre del mateix Castell de Quermançó. Patètic
Aquest escrit –a sota firmat- es en forma uni lateral, però amb una gran complicitat.
A l’any 2000, un quasi desconegut per mi, un gran psicòleg americà que estudiava les mentides a través de les paraules, gestos (expressió facial) i emocions, en Paul Ekman em va ensisar i dos anys després es va jubilar a Califòrnia. Potser d’en Paul Ekman s’ha sabut mes per la sèrie de TV, ‘Let to Me’, ja que el bon l’actor Tim Roth li ha donat vida, que per els seus llibres.
El món de la ‘mentida’ era el "modus vivendi" de Ekman i els seus escrits en varen seduir per descobrir les mentides que m’envoltaven la meva vida i alguns que es varen auto-anomenar amics i d’altres feien de familiars. Vaig començar a fer un treball-estudi que vull que sorti en breu a la llum: "No tinc molta fe amb les paraules… solament son paraules" relacionat en tanta hipòcrita i malèvola gent que m’envolta’t, durant quasi tota la meva vida.

Dies abans de treballar amb els apunts de Ekman, amb va caure a la ma les darreres ratlles d’un erudit, un home savi que no viu a Califòrnia, ni a fa conferencies a Roma, sinó que viu a Garriguella, però per a mi es tan vàlid com en Paul, per edat, intel·ligència, saviesa i sentit comú. Al meu veí de Garriguella, que sap més del que calla i escriu, es en Joan Pérez Grassa, metge jubilat, amb el qual he compartit idees de les que ell no en presumeix gaire, però jo si en vull i puc presumir de escoltar-les. Amb sento identificat en el seu sentiment de català, d’home bohemi, de home de raó i amb sento còmode escolta’n les paraules en la llengua d’Oc, Provençal o Bretó. Quant en Juan parla de la física, la relativitat, matemàtiques, medicina o de lingüística i de la seva ‘política’ tot lo difícil es fa senzill. Ara vull compartir un escrit del Joan que li ‘fet meu’, perquè m’hi sento totalment identificat, i amb tot el respecte intentaré transmetre el que ell pensa sobre els que s’auto-anomenen polítics,
Mentrestant les estadístiques, una persona normal menteix tres vegades al parlar, cada deu minuts. Encara no s’han fet estudis sobre les mentides dels polítics i la seva cadència al respecte. Però alguns diuen que els polítics tenen els seus propis secrets i que no es el mateix que dir mentides i això m’ha ‘tranquilitzat’ i molt". Però molt. El Quim

El Quim Pedret i Rovira (Ciutadà del Principat de Catalunya)

Ideoleg i Escriptor

Meditacions Politiques

No hi entenc pas res de política i ja a sé que mes d’un dirà que si no hi entenc, el millor que puc fer, és no embolicar-me a discutir sobre aquets temes. Però jo d’entrada ja ho confesso, de manera que no s’hem pot titllar de saberut. No faig com alguns savis d’ocasió que volen saber i discutir de tot sense cap coneixement, ni fonament i a mes a mes presumeixen de savis. Doncs el que m’ha decepcionat des de que tenim la cèlebre democràcia, que la immensa majoria dels senyors que es dediquen a la política s’ho prenent com una professió i com un medi de guanyar-se la vida. Si actuessin en completa honestedat, sense combatre el partits contraris per sistema, fent una lluita dialèctica aferrissada, deixant de banda el darrer fi que es destruir el contrari, aleshores seria tolerable. També malauradament hem arribat a una corrupció a tots nivells dins de tots el partits polítics i fins i tot en organismes de l’administració publica

El polític en general es un individu ambiciós, desitjós de poder i a mes no hi ha dubte que te set de popularitat, amb accions per captivar les masses. Al polític li agrada gaudir de que la seva imatge es vegi per arreu del país. El cas més extrem és el tenim amb els dictadors, que fan que la seva imatge aparegui per parets del carres, monedes, estàtues i locals públics. En democràcia els governants, quan estan en el poder es tornen dictadors encara que ho saben dissimular bastant be. Aquets fet es mes perceptible a un nivell mes inferior, com pot ser el l’alcalde de poble. No més cal veure com es des viuen durant les campanyes electorals. En els pobles petits, inclòs van de casa en casa mendicant el vot. Però el que es mes greu, és que en general la nota dominat es la incompetència a tots nivells i la demagògia que fan per captar-se un sector de la població. Es normal i notori, la designació de càrrecs, possiblement pactats, abans de conèixer les resultats de les eleccions. Es donen càrrecs i es fan promeses a un sector de un partit que els hi es afí, per tenir la seva ajuda i així pagar la seva col·laboració.

El que fa més vergonya es la manera que el polític dona càrrecs als seus familiars, i en alguns casos a individus amb un dèficit mental tan acusat que fins i tot el ciutadans coherents se n’adonen , perquè per veïnatge, ja coneixen la seva total incapacitat.

Un altre fet que no te sentit moral, però si legal, es el fet de que com a resultat de les eleccions es posen d’acord tres o més partits menys votats i governant front un partit majoritari. La vergonya es superada a vegades per unes propagandes als mitjans de comunicació amb despeses milionàries, que no tenen en absolut cap utilitat i masses vegades estan fora de la llei.

Ja hi conto que em diran que els politics en democràcia son imprescindibles. Tot deu ser i pot ser discutible. Però jo diria una cosa: Seria preferible un govern format per tecnòcrates, però amb garantía de la seva capacitat en cada organisme, per la seva acreditació de estudis superiors, ja que per el país seria una economia extraordinària.

Encara que s’ha dit molt que la democràcia es el menys dolent dels sistemes, podria haver-hi un regim encara que no s’anomenés democràtic, però amb dret dels ciutadans a defensar-se en front dels abusos del poder de la administració política i publica

I per acabar, ja se, que amb tot el que he comentat, més d’un em dirà que això que he escrit no he descobert les Ameriques, que això ho pensa tothom; Doncs no pas tothom, la majoria de la població està cega davant del seu polític preferit. Si la població fos conscient del que és i fa realment la fauna política, no anirien a votar a les eleccions. A Catalunya malauradament fa temps que va començar a succeir i en un grau bastant elevat”. Temps

Joan Pérez Grassa

Metge

‘Per una independencia, per canviar les coses’

Si es tracta de fer molt soroll i poques nous, està be anar a Madrid. Ara be, si del que es tracta es d’aconseguir la independència es de il·lusos pensar que a Madrid obtindrem majoria.
La independència nomes l’aconseguirem des de Catalunya, ni amb un partit d’esquerres ni de dretes, sinó amb un front comú sense cap partit implicat que un cop aconseguida es dissolgui i convoqui unes eleccions justes amb les mateixes oportunitats per tots.
El que passa es que parlem molt i seguim com a xais la comparsa que toquen uns saltimbanquis disfressats de democràcia que un cop han aconseguit l’objectiu tenen quatre anys més de corda.
Potser que votar escons en blanc, segur que pot ser un altra manera per expressar la disconformitat i una manera de fer estalvis amb uns quants sous menys.
Es hora de pensar que les dones i els homes catalans, som prou conseqüents i valents per afrontar que la independència es possible amb la nostra voluntat.
Comencem a treballar ja que no cal esperar al 2014. Qui ens ha mentit i estafat fins ara, ho continuarà fent demà. Demano el Vot NUL cap a la independència.
Els ciutadans realment sol disposem de 1 minut cada 4 anys de democràcia o llibertat d’elecció. A partir d’aquí estem sota la dictadura dels dos partits majoritaris.
Que desprès d’aquestes eleccions tot quedi igual serà culpa del votants, sigui quin sigui el seu vot.
Anar a votar en una democràcia significa donar el vist i plau al sistema o acceptar les regles del joc.
Sol hi ha una manera de poder canviar les coses i es dir que NO al sistema ja sigui en un vot nul o amb l’abstenció.
Tenim que ser conscients que per sortir de la crisi s’han de crear nous models i tornar a començar.
Sembla que la crisi tingui que continuar davallant per que ens donem compte que no sempre es millor boig conegut, que savi per conèixer i ja es hora de busca savis i deixar els ases polítics al estable.
Ens fa por els canvis i continuem deixar-nos manipular per la oratorià buida i fàcil dels polítics i els mitjans de comunicació que ja tenen un guanyador.
On es la veritable llibertat? i la justícia? i la igualtat d’oportunitats? En aquest sistema corrupte, ple de corruptes NO. Repeteixo: Demano el Vot NUL cap a la independència

Q.C

Pujat per El Quim Pedret

La grolleria s’està apoderant d’aquesta campanya electoral i l’electorat, la ciutadania no mereix aquest espectacle dantesc i molt més quan som els que paguem la festa. I no tant sols la festa, sinó els sous de tota aquesta colla i dels que hi col·locaran en llocs de recomanació. Sense oblidar que tot aquest desori ens està costant sang, suor i llàgrimes.

Però pel que es veu a ells i elles no els importa gens. Els importa ben poc que hi hagi més de 5 milions d’aturats en tot l’estat, el importa ben poc que hi hagi nombroses famílies desnonades per no poder acomplir amb les seves obligacions, els importa ben poc que cada dia tanquin més empreses, autònoms que es vegin obligats a deixar la seva feina, que hi hagi més d’un milió i mig de famílies on tots els membres estiguin sense feina i amb greus problemes per poder comprar i viure una vida digna com assenyalen els drets fonamentals de les persones.

La grolleria de la campanya tant sols és un espectacle orquestrat i pactat entre tots i totes de cara a donar una imatge de que senten el que fan, però el mal és que no tenen memòria i aquest és un dels primers símptomes dels mentiders i estafadors. No recorden els bons moments que acostumen a passar després dels plens. No recorden els pactes fets sense cap mena de justificació, però que justifiquen amb paraules i frases grandiloqüents.

Vot NUL

Penso que la finalitat de la seva campanya i de tot el que ara fan i diuen és tant sols una. Mantenir el seu estatuts econòmic i social i els beneficis que els aporta. El primer de tots és l’import que reben de la caixa comuna que va segons els vots rebuts i els escons assolits. I després el sou. I també, com he dit abans, el poder col·locar als seus en llocs estratègics com a càrrecs de confiança i amb altres títols.

Observar les seves intervencions, rodes de premsa i discursos és molt patètic. Tant sols es limiten a desqualificar-se mútuament, a fer promeses que mai podran acomplir i demanar el vot sota l’amenaça de la por. Un sistema que ja va ser utilitzat i que pel que sembla dóna rèdits.

No tinc clar que hauré de votar el proper dia 20. I no entenc que les enquestes fetes donin els resultats que ens han indicat. Tinc la sensació que la ciutadania, en major part, viu d’esquenes a la realitat i els agrada viure enganyats. Per experiència sé que omplir pavellons, teatres o altres indrets no és tasca complicada i per tant no em deixa bocabadat les xifres que donen en els mitjans de comunicació o en els portals dels diferents partits. Però també penso què deuen pensar els que hi van a aquests actes. No voldria suposar que tota aquesta gent està conforme amb el que està succeint. De totes formes en aquests casos la ficció supera la realitat.

No sé quins seran els resultats d’aquestes eleccions però sí tinc segur, molt segur, que tot quedarà igual. Si arriben nous al govern, l’excusa fàcil serà atacar als anteriors i per tant, sota aquesta premissa, deixaran de fer tot allò que havien dit farien i nosaltres, tots i totes, encara els plorarem. I ens ho agrairan perquè saben que tenen quatre anys per seguir representant el seu paper en aquesta gran obra teatral. Una representació absurda portada als extrems.

Abans he dit que encara no sé què votaré encara que estudiaré la possibilitat de que el meu vot es consideri nul, perquè igual la papereta que hi poso dins el sobre sigui una còpia de l’imatge que il·lustra aquest article.

Miquel Quintana

Pujat per El Quim Pedret